Els secrets d’‘Una joven prometedora’

En les nominacions als Oscars sempre sol colar-se una pel·lícula independent que ha passat per diversos festivals i ha anat creixent amb el pas del temps fins a convertir-se en la revelació de la temporada. No sol ser la guanyadora de l’estatueta principal, però, en més d’una ocasió, aquests títols s’han emportat premis importants en la cerimònia. L’escollida aquest any ha sigut Una joven prometedora, una extravagant combinació de drama, comèdia i intriga escrita i dirigida per la debutant Emerald Fennell, que interpreta Camilla Parker Bowles a The Crown. És candidata com a directora, guionista i productora i també ha tingut la seva nominació la protagonista, una esplèndida Carey Mulligan, que ja va optar al guardó fa una dècada per An education.

El seu personatge és el de Cassie, una noia d’uns trenta anys molt intel·ligent la carrera de la qual es va torçar en un determinat moment per estranyes circumstàncies, encara viu amb els seus pares i treballa com a cambrera en una cafeteria on se sent a gust. Però porta una doble vida i, a les nits, es disfressa, fingeix estar borratxa i va a la recerca d’homes que abusen de les dones per donar-los un escarment. La seva vida fa un gir quan es retroba amb un atractiu pediatre, antic company d’estudis, que pot fer-li pensar en un futur. És una pel·lícula molt irònica, digna seguidora del moviment MeToo i amb uns quants girs argumentals molt aconseguits que mantenen en tensió l’espectador. Coneguem algunes de les anècdotes del film.

-Un títol irònic. El títol és una referència a Brock Turner, un estudiant de la Universitat de Stanford que va ser condemnat per agressió sexual el 2016. Malgrat la seva condemna, alguns es van referir a ell com un «jove prometedor».

-La primera idea. La primera escena en què va pensar la guionista Emerald Fennell va ser en un personatge femení ajagut en un llit mentre algú li abaixava els pantalons i ella preguntava borratxa «¿què estàs fent?», i després fa la mateixa pregunta d’una manera completament sòbria. Va escriure tota la pel·lícula basant-se en aquesta idea que, lògicament, apareix a la pel·lícula.

-La principal inspiració. La directora volia explicar la seva història amb el dramatisme just però amb un punt d’ironia. Per això es va inspirar en títols com a Tot per un somni, de Gus Van Sant, i Fargo, dels germans, dues pel·lícules que van saber jugar amb esdeveniments macabres, personatges molt ben definits i un humor inesperat. Fennell reconeix que li encanta quan en una escena de la pel·lícula algú riu i para de cop, a l’adonar-se que no hauria hagut de riure.

-Carey, Emerald i... Britney. Després de contractar-la per interpretar la protagonista, Emerald Fennell li va enviar a Carey Mulligan una llista de cançons perquè s’ambientés. Entre elles figurava elToxic de Britney Spears, ja que la directora opina que és un dels millors temes de tots els temps. També volia rebel·lar-se contra l’equivocada noció del fet que la cultura pop femenina és un «plaer culpable» i, per tant, la va convertir en un aspecte audiovisual important al film. Toxic apareix en una versió instrumental en l’escena en què Cassie va al comiat de solter.

-Divisió d’opinions. Poc abans que la pel·lícula s’estrenés al festival de Sundance, l’equip va organitzar una projecció de prova per avaluar les reaccions del públic. Durant una de les seqüències, va començar una baralla entre dos dels espectadors; un estava molt enfadat per l’escena i l’altre li deia que si no li agradava, se n’anés. La directora explica que li va impactar molt aquesta situació, ja que volia fer una pel·lícula que convidés a la reflexió, però no esperava l’enfrontament.

-Va de rècords. La pel·lícula es va rodar en tan sols 23 dies en decorats naturals als voltants de Los Angeles. Fennell s’ha convertit en la primera directora que és nominada a l’Oscar amb la seva primera pel·lícula. És la segona vegada que una dona és nominada alhora com a productora, guionista i directora d’una pel·lícula. La primera va ser Sofia Coppola per Lost in translation i comparteix aquest honor amb Chloé Zhao que també ho ha aconseguit aquest any amb Nomadland.

-Una directora embarassada. Emerald Fennell estava embarassada de set mesos durant el rodatge. De fet, va donar a llum tan sols tres setmanes després que acabés la producció.

-El ‘cameo’. La realitzadora fa una breu aparició al film com la presentadora del vídeo tutorial de maquillatge «llavis de mamada».

-Borratxa, ¿o no? La directora va reconèixer que Carey Mulligan estava molt nerviosa per haver d’actuar borratxa, una cosa que considerava difícil. Fennell li va recordar que en realitat no estava actuant borratxa, sinó que estava interpretant un personatge que estava sobri fingint estar ebri, per la qual cosa no havia de ser perfecte. Això va ajudar l’actriu a relaxar-se i la realitzadora va destacar que la seva actuació com a borratxa era molt bona.

-L’àngel de la mort. Fennell descriu el personatge de Cassie com un «àngel venjador» i la pel·lícula és plena d’imatges sobre això. En una escena, hi ha una obra d’art a la cafeteria que fa que Cassie sembli que té un halo i sigui una santa. Quan Cassie es troba amb Madison per dinar, una llum rodona al sostre del restaurant sembla traçar un halo sobre el seu cap. La capçalera del seu llit s’assembla a les ales d’un àngel i l’última cançó que sona abans dels crèdits finals és Angel of the morning, de Juice Newton.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-Una fotografia pop. La cineasta reconeix que l’encanta la cultura pop amb els seus elements espurnejants, brillants o de color rosa i volia apropiar-se de totes aquestes ‘coses de noies’ i donar-los un toc aterridor. La idea és que la pel·lícula havia de tenir molt color, semblar una botiga de llaminadures, però quan entres a la botiga, t’adones que han tancat la porta amb clau i que ja és massa tard. Volien que el decorat fos tot l’oníric possible i el millor exemple és el rètol de la cafeteria, que sembla una versió rockera d’un bar dels anys 80.