‘Cowboy de asfalto’: fora de focus

L’‘opera prima’ de Ricky Staub penetra en una de les subcultures més singulars dels Estats Units: la dels ‘cowboys’ urbans afroamericans i en concret la del Fletcher Street Urban Riding Club, que promou la cria de cavalls i la seva munta, entre la comunitat negra de Filadèlfia, i així manté els més joves allunyats de la delinqüència. Ho fa, això sí, només per proporcionar teló de fons a una història de reconciliació més aviat anodina i estereotipada entre un pare distant i un fill problemàtic. ¿Sucumbirà el jove a la temptació dels diners fàcils o abraçarà la vida que li proposa el seu progenitor? La resposta queda clara passats a penes uns minuts de metratge, així que les escenes en les quals el veiem anar pel mal camí serveixen tan sols com a distracció i redundància.

La pel·lícula resulta especialment interessant quan es dedica a contemplar els vaquers amb mirada gairebé documental, mentre treballen als estables o es reuneixen al voltant de fogueres per reflexionar sobre, per exemple, com el cine i els llibres d’història han blanquejat la figura del ‘cowboy’. Però en lloc de centrar-se en aquells moments, i treure suc a l’encant anacrònic que la barreja del mític i l’urbà genera, Staub prefereix recórrer a clixés, omplir la trama d’al·lusions a assumptes que no té temps d’explorar –la masculinitat, el racisme, la gentrificació– i recórrer a diversos trucs trillats per amplificar el dramatisme.