Cine

‘El horizonte’ és un film que té alguna cosa desconcertant. És molt estilitzat i elegant en la seva posada en escena, i aquesta mateixa estilització xoca amb el naturalisme rural a què, en teoria, aspira la pel·lícula. No obstant, aquesta aparent contradicció és el que li atorga la seva peculiaritat més gran. Tampoc és exactament un film sobre el món del camp, sinó que se serveix d’aquest context precís per explicar una història d’abast en qualsevol altre moment i lloc, el de la desintegració d’una unitat familiar clàssica i el despertar sexual d’un adolescent.

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

L’esmentada estilització i elegància ve donada també per l’elecció del repartiment, amb les actrius Laetitia Casta i Clémence Poésy, dos arquetips femenins que semblen flotar entre les granges, els camps i les postes de sol contemplades per la càmera. A aquesta bellesa física i formal s’oposa el clima opressiu: ambientada a l’estiu de 1976, ‘El horizonte’ reprodueix l’ambient sufocant d’un estiu amb unes temperatures tan altes que amb prou feines es recordaven.

És el marc ideal perquè un nen de 13 anys experimenti els seus dubtes, temors i desitjos mentre intueix primer, i observa després, l’enfonsament de l’ordre familiar en el qual ha crescut i ha cregut. Hi ha tanta ira a la pel·lícula com tendresa, i un bon retrat de l’instint maternal, una cosa que mai podrà trencar-se malgrat que tot canviï en l’entorn dels personatges.