Juana Dolores, marxisme trap

Un fantasma recorre el panorama alternatiu, el fantasma de Juana Dolores Romero. Algunes forces de la vella crítica s’han unit en coordinada croada per comentar el seu debut escènic. Nascuda l’icònic 1992, el seu desafiador torrent creatiu bomba sang vermella d’extraradi, mestissa de simbolisme de transfusió andalusa. Les seves tècniques s’empelten en les branques fèrtils de la creació heterodoxa i la seva transgressora presència escènica s’abona amb el sempre vigent ‘épater la bourgeoisie’.  

Entre títol i ‘hashtag’, ‘#JUANA DOLORES# * massa diva per a un moviment assembleari *’, mostra un compendi d’accions escèniques que busquen la bellesa, però que deixen una reguera fumejant de reflexió política. Obre foc un vídeo de la filòsofa alemanya Hannah Arendt on disserta essencialista sobre la llengua materna. Originària del Prat del Llobregat, Juana Dolores va guanyar fa gairebé un any el premi Amadeu Oller amb el seu poemari en català ‘Bijuteria’. No obstant, és el castellà l’idioma dels textos que acompanyen algunes de les ‘performances’ que en juxtaposició donen cos i mirada desafiadora a l’espectacle. La impúdica nuesa que ens mostra en escena juga al mirall genital amb ‘L’origen del món’, de Courbet, i després al seu revers fàl·lic, ‘L’origen de la guerra’, d’Orlan. Objectes repartits per l’escenari marquen el tempo a un discurs rizomàtic que per moments té un ritme abrupte.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

S’obre cada capítol amb referències al marxisme. «Perdonem Stalin» com a metàfora, sentim en un dels fragments que es repeteixen com tornades. Els playbacks d’Antonio Molina i Rocío Jurado connecten amb cites de Pasolini, reflexió materialista sobre la convivència de llengües a Catalunya. Pintura vermella i groga sobre una cadira de bar per transformar-la en una llardosa bandera. Encadellat simbòlic en el qual el cos femení es construeix com un puzle frankensteinià d’estrelles de la cultura de masses, amb Marilyn Monroe com a centre de gravetat. I no hi podia faltar l’or que vesteix el seu coll, com en l’arribista lletra d’una cançó de trap. «No hi ha aparadors per al desarrelament», repeteix furiosa.

Per més que la comparació sigui òbvia, la ritualització dels objectes i el to iracund ens connecten amb el teatre d’Angélica Liddell, també en les seves apel·lacions a la divinitat i al desig artístic de ser estimada. Però el discurs de Juana Dolores es fa fort i personal en aquesta oposició entre la pulsió de l’individu i la cultura dominant com a agent colonitzador, mental i fins i tot sexual. Entrades esgotades; però a mitjans d’abril, més funcions a l’Antic Teatre.