Una travessia irlandesa en primera classe
La txekhoviana La gavina amb la qual Julio Manrique es va estrenar com a director artístic del Teatre Lliure no va acabar de desprendre’s del previsible. Per a la seva segona obra en el càrrec, doble salt mortal amb la xarxa habitual: tornada a l’arcàdia dramatúrgica anglosaxona i al talismà de Jez Butterworth que va brillar amb Jerusalem (Romea, 2020). També des del West End, ens arriba ara El barquer (The ferryman), aclamada epopeia sobre la convulsa Irlanda del Nord del thatcherisme. Gran format de luxe: gairebé una vintena d’intèrprets marquen el compàs durant tres hores de teatre d’altíssima qualitat. Sens dubte, un dels hits de la temporada.
A Catalunya el mirall irlandès i les seves fissures sempre enlluernen de manera particular: autors com ara Brian Friel o Martin McDonagh han deixat empremta. També ens agraden els drames familiars de l’escola Arthur Miller, del tipus Agost de Tracy Letts, amb coordenades bàsiques com ara mort, família i un sopar que fa explotar la trama. Repeteix aquest esquema El barquer, que combina altes dosis de costumisme idealitzat amb caires de thriller policíac. A banda d’un trio amorós intrafamiliar, l’argument destaca pel seu cru retrat de la rereguarda de l’IRA. Entre venjances i passats tèrbols, l’èpica oficial es contraposa al fang en el qual apareixen els cadàvers dels desapareguts.
Notícies relacionadesPocs com Manrique brillen tant en la direcció d’intèrprets, potser perquè ell també és actor. Les escenes discorren amb una cadència hiperrealista que enganxa i commou gràcies a secundaris d’un nivell excel·lent, tots en la mateixa freqüència: Carles Martínez és el parent culte que projecta les metàfores; Imma Colomer, la tieta rondinaire que connecta amb el passat, i Norbert Martínez enlluerna amb el singular personatge anglès que desperta odis irracionals. Estan de premi els dos protagonistes, Mima Riera i Roger Casamajor, amb una gran contenció davant del creixent drama d’essència grega. I tampoc resulta menys aconseguida la part pertanyent als joves, planter de nens i adolescents amb Marc Soler com a disparador d’energia.
Tan bo és el detall de les actuacions que s’hi troba a faltar més proximitat física. L’escenografia naturalista de Lluc Castells resulta una mica distant i sòbria. No hi ajuda un teló translúcid a través del qual es desenvolupen algunes escenes. Per contra, arriba molt bé el so (Damien Bazin i Rai Segura), que, juntament amb el vestuari (Maria Armengol) i la caracterització (Núria Llunell), aconsegueixen transportar-nos al no tan llunyà context d’una granja irlandesa dels anys 80. Un viatge que, malgrat la seva atropellada resolució, val la pena emprendre i enlluernarà els amants del teatre comme il faut.
