Crítica de ‘Páradais’: Mèxic esquinçador

Fernanda Melchor (Veracruz, Mèxic, 1982) va aconseguir ser finalista del Premi Booker Internacional 2020 per la traducció a l’anglès d’una magnífica novel·la, ‘Temporada de huracanes’ (2017), amb què aquest ‘Páradais’ guarda un mateix aire de família. Els dos textos executen una literatura sostinguda en una oralitat violenta, cruíssima i dolorosa que s’entreveu en un món socialment descarnat.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

A ‘Páradais’ es tracta de la vida física i psíquica de Franco Andrade i de la seva obsessió malaltissa per la seva veïna i també dels desitjos del seu company Polo per abandonar la seva feina com a jardiner en una exclusiva urbanització. Però dir això és dir poc perquè aquest text, que deixa sense alè, no mira de conformar necessàriament una trama, que també, com d’unir una brutal dicció capaç de sostenir un clima constant d’intimidació absorbent. Que els personatges atenguin les seves pròpies frustracions (el remolí sexual i fantasiós al cap d’Andrade i la pretensió impossible de sortir de la roda laboral de Polo) és el de menys. Perquè el que preval és un ambient d’antiga fatalitat, de vertigen que es complirà, de vides paral·leles sufocants i esquinçadores que no són èpiques ni grandiloqüents, de buit voraç que s’anomenarà, d’oralitat perduda en la nit dels temps.

Una novel·la sense paradís i sense purgatori en què només es pot dir que la vida mexicana d’aquests dos personatges camina a tomba oberta per un paisatge mental, espectral, sagnant i quallat de lectures polítiques que aquest text infernal proporciona a mans plenes per a qui vulgui recollir el guant.