Carme Elías: «Abans només hi havia dones a maquillatge i vestuari»

Carme Elias (Barcelona, 1951) és una d’aquelles actrius amb una considerable carrera. Ha treballat amb el millor del país. Es va donar a conèixer en el cine amb ‘L’orgia’ de Francesc Bellmunt, ha treballat en films d’Armiñán, Uribe, Almodóvar, Fresser, Vermut... A la televisió la vam veure en els anys 80 a ‘Turno de oficio’ amb Juan Luis Galiardo i en els últims temps a ‘Herederos’ rivalitzant amb Concha Velasco i a ‘Cites’ intentant seduir jovenets com Mrs. Robinson. Ha aconseguit diversos premis de teatre des del Margarida Xirgu per ‘El dret d’escollir’ i ‘Lorenzaccio’ (1987-1988), el de la Unió d’Actors per ‘La doble inconstancia’ (1993) i el Butaca per ‘El ventall de lady Windermere’ (2007). En cine destaca el seu Goya per ‘Camino’ (2008) i el Gaudí d’Honor que recollirà aquest diumenge a Barcelona.

¿Què va pensar davant la notícia d’aquest últim guardó?

Em va fer molta il·lusió perquè és un reconeixement. Realment, són molts anys de carrera. El premi m’ha obligat a pensar en l’edat que tinc i en tot el que he fet. He entrat en el túnel del temps per veure la pel·lícula de la meva vida.

¿Què ha canviat més en la seva professió? Amb prou feines hi havia directores quan vostè va començar.

Tot ha millorat, aquí i a Madrid. Tant a nivell tècnic com la gent. Els joves estan preparadíssims. Aquest és un ofici dur, tot i que no ho sembli. Veig gent eficient i capaç. Només veies dones a maquillatge i vestuari. Ara són a tot arreu. Pilar Miró va obrir camí. Va ser un tità. El cine ha canviat, com ha canviat la societat i és un gust. Nosaltres no estem més capacitades però tenim més resistència. Aquesta professió exigeix molt però dona moltes satisfaccions.

¿Quins projectes l’esperen?

L’estrena d’una pel·lícula feta amb Claudia Pinto, ‘Las consecuencias’ i un altre projecte amb ella. Tinc coses pendents però en aquest moment em ve de gust disfrutar de la vida sense haver d’estar constantment estudiant un text mentre fas el sofregit o anar amb els cascos posats per memoritzar quan vas a un lloc. Vull una vida més calmada i confortable, poder disfrutar dels llibres. No vull matinar a les cinc de la matinada per anar a un rodatge.

¿No li interessa continuar treballant?

Ara tinc capacitat de disfrutar del que tinc a casa. Abans em preocupava més si sonava el telèfon i portava un ritme de vida més frenètic. Ja tinc una edat.

Però ara, amb el seu estatus i experiència professional, pot ser més selectiva i arribar a un altre tipus de rols.

Cert, però he viscut tantes coses que ja no tinc tanta ànsia per treballar. En canvi, vull fer moltes coses a nivell personal perquè m’agrada molt escriure, per exemple, és una afició que tinc. Vull disfrutar d’allò que em ve de gust sense pressió.

¿Portarà el discurs d’agraïment molt preparat?

Estic prenent notes. Tinc una taula gran a casa plena de fulls amb apunts, idees, emocions i notes que em van sorgint. No sé què faré amb tot això al final. No vull preocupar-me’n massa. El discurs ha de ser una cosa molt teva.

¿Quina és la seva visió sobre els casos d’abús de poder i maltractament psicològic denunciat contra certs directors?

Trobo lamentable l’ocorregut en el món dels estudiants perquè ells tenen una major fragilitat. Quan ets adult lidies d’una altra manera amb el que et passa en la vida, en el cine, el teatre o la tele. Però com a actor, la millor manera d’entrar en un personatge és des de la fragilitat i estar obert a qualsevol cosa que pugui passar i, per tant, ets molt vulnerable. Tot això m’ha deixat molt trist, amb una sensació estranya. No sé com acabarà. Hi ha hagut un moviment dient: això no. Estem de dol.

¿Són necessàries les figures dictatorials o s’aconsegueix més amb algú que sap treure el millor del seu equip d’una altra manera?

Hi ha mestres de tot tipus. Quan era jove tot el que guanyava ho invertia a anar a l’estudi de [Lee] Strasberg a Nova York. Vaig tenir [Carlos] Gandolfo, que va venir a fer cursos a Barcelona, com a mentor. Tots dos treballaven des de l’interior de l’actor, des de les teves emocions i al treballar així l’actor és molt fràgil perquè entrega el seu ésser. En aquests exercicis passes per situacions molt fortes emocionalment i situacionalment. Però això és el que fa un bon mestre perquè després tot aquest material tu l’utilitzes per fer el camí que tu vols com a actriu. Considero que l’actor ha d’estar connectat interiorment amb el personatge, tot i que davant d’una càmera no sempre ho aconsegueixes. No has de fer veure que estàs plorant, has de plorar de veritat. I això s’estudia. Per això, que algú s’aprofiti d’estudiants que arriben amb el cos, el cor i l’esperit obert és condemnable.

¿Ha estat en una situació similar?

Jo no he viscut mai una cosa semblant. Potser he sabut torejar certes coses però mai m’he trobat amb situacions violentes. S’ha de ser hàbil, també com a actor. En aquesta professió aprens a conèixer qui tens davant. Amb els anys veus que no vas amb el teu material a imposar-te, has d’aconseguir fer la teva sense destorbar ningú. De vegades et trobes amb persones amb qui voldries treballar sempre perquè n’hi ha prou amb una mirada per entendre’t. D’altres, són difícils. Però aquest és el nostre ofici.

¿Com és com a espectadora?

Vaig menys al teatre del que voldria. No m’enganxo amb les sèries de televisió, amb les pel·lícules sí. Soc una amant del cine.

Abans Barcelona va ser potència audiovisual.

I de moltes altres coses. Però no sé cap on anem ara. Jo que he treballat tant entre Madrid i Barcelona, que adoro tant l’idioma català com el castellà, que soc d’una família catalana de tota la vida i estimo la meva ciutat i el meu país, entenc totes les reivindicacions però l’enfrontament, no. És un tema molt complicat.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Les plataformes s’han instal·lat a Madrid.

Potser aquí estem més preocupats per altres coses.