Les fotos amagades de la Guerra Civil a Barcelona

Una somrient miliciana republicana amb el braç en alt en una barricada del carrer de l’Hospital de Barcelona o cavalls morts a la plaça de Catalunya, en els primers combats que van fer fracassar el cop d’Estat, el juliol del 1936. Però també imatges de les botes de soldats italians o de les tropes mores entrant per l’avinguda de la Diagonal en la desfilada de la victòria franquista del 21 de febrer del 1939. L’inici i el final de la Guerra Civil. Dos bàndols retratats per una mateixa càmera. Després de l’objectiu, els ulls d’Antoni Campañà (1906-1989), fotògraf i combatent de la República que va ocultar de per vida les entorn de 5.000 instantànies que va realitzar durant el conflicte en dues caixes de positius i una de negatius, totes vermelles, que només molt després de la seva mort va trobar accidentalment la seva família el 2018. Ara moltes veuen la llum per primera vegada entre les 300 que formen part de l’exposició ‘La guerra infinita’, amb la qual el MNAC reivindica fins al 18 de juliol un dels grans noms de la fotografia catalana i espanyola del segle XX.  

Fotògraf de gran qualitat artística, reconegut i premiat internacionalment abans de la guerra, havia militat després en la CNT i l’UGT, va ser cap conductor de l’aviació de la República (cosa que l’allunyaria dels combats) i havia facilitat fotos a anarquistes, comunistes i al Comissariat de Propaganda de la Generalitat, que va convertir les dels seus milicians en icones. Amb la victòria de Franco, les seves connexions amb el món de la fotografia, en concret gràcies al fotògraf i enginyer aeronàutic franquista José Ortiz Echagüe, va aconseguir una depuració exprés i sense sancions. Però mai parlava de la guerra i mai, ni després de la mort del dictador, va revelar que guardés les fotos d’aquell període. ¿Per què? «Va quedar traumatitzat per un conflicte bestial. Va guardar silenci sobre elles. No les va ensenyar. Les va ocultar. No les va destruir», constata Pepe Serra, director del MNAC, que tot just veure les imatges que li va ensenyar la família els va proposar exposar-les al museu. 

«No pots fiar-te de ningú en una guerra. Ni de les sabates que portes posades», arribaria a afirmar Campañà. «Era una ferida que no volia ensenyar. No volia recordar la guerra, deia», apunta el seu net, Toni Monné, comissari de la mostra juntament amb Arnau González i Plàcid Garcia-Planas, que opina que també va poder influir el temor de les possibles represàlies franquistes cap a alguns retratats i la manipulació que els dos bàndols van fer d’algunes de les seves fotos en benefici de les respectives propagandes.  

Manipulació flagrant

Hi va haver casos flagrants i no va agradar gens a Campañà que d’altres posessin els peus de foto per ell. El 1937 va retratar a l’Estadi Olímpic de Montjuïc els refugiats arribats a la ciutat des de Màlaga, una ‘desbandá’, com se la va anomenar, que fugia dels rebels. Una d’aquelles dramàtiques fotos, una mare abraçant protectora el seu fill, com ‘Pietà’, seria utilitzada pel comunista John Heartfield per a una revista alemanya fent creure que eren víctimes del bombardeig de la Legió Còndor sobre Gernika, com a prova del terror rebel contra civils. Això, malgrat que aquell mateix any havia donat testimoni gràfic dels atacs aeris nacionals sobre la Barceloneta, amb dones atordides entre la runa o un nen i un home ferits a punt de ser traslladats a l’Hospital Clínic.

En l’altre extrem, al llibre de Francisco Lacruz del 1944 ‘El alzamiento, la Revolución y el Terror en Barcelona’ el franquisme posaria com a exemple de la «barbàrie roig-separatista», una desena de fotos de Campañà sense firmar. Perquè la seva càmera també va captar la misèria en menjadors socials, gent buscant aliments entre les escombraries i les protestes de dones contra el racionament davant la Pedrera, on hi havia la Conselleria de Proveïments de la Generalitat, i va enfocar les esglésies assaltades i les mòmies de monges profanades i exposades davant el convent de les Saleses, al passeig de Sant Joan, el juliol del 1936, en plena contestació revolucionària. Fets que sent catòlic no va deixar de testimoniar. Per impedir més manipulacions va acabar recuperant i ocultant les fotos que el 1940 havia dipositat a l’Arxiu Mas de Barcelona. Ni el 1989 va voler cedir-ne algunes a Marta Gil comissària d’una monogràfica sobre ell. 

Avions a la Sala Oval

L’exposició del MNAC s’emmarca en un programa conjunt sobre la Guerra Civil: al maig el museu obrirà les noves sales dedicades al conflicte, al juny exposarà la instal·lació de Francesc Torres amb avions republicans a la Sala Oval i, a partir del juny presentarà la mostra sobre la salvaguarda del patrimoni artístic entre el 1936 i el 1939. Però tot i que aquells anys són el centre de la de Campañà, els comissaris aborden l’abans i el després de la seva trajectòria.  

Amb una càmera a l’espatlla ja amb 10 anys, abans de la guerra, era conegut entre els especialistes per la seva mirada artística i pictoricista, utilitzant processos químics com el bromoli, que va mostrar com a paisatgista, amb la seva fotografia esportiva professional i ‘amateur’ (va immortalitzar Zamora parant el gol que va donar el triomf al Reial Madrid a la final de la Copa de la República davant el Barça), o amb la seva obsessió per la modernitat mecànica (trens i cotxes) que feia desaparèixer un món rural. Seva és la premiada foto ‘Tracció de sang’, amb dos cavalls de conreu (avui en la col·lecció del MNAC).

El conflicte el va convertir en una mena de fotoperiodista artístic, sempre atent a les persones anònimes, i les seves fotos van arribar al Pavelló de la República de París del 1937. Després escaparia cap a una fotografia estètica i comercial. Va seguir les obres de construcció del Camp Nou, va ser fotògraf industrial de SEAT, va fundar el diari ‘Dicen’ i el segell de postals turístiques a color CYP amb Joan Andreu Puig Farran, i va col·laborar en mitjans com ‘El Correo Catalán’, ‘Diario de Barcelona’, ‘Destino’ o ‘La Vanguardia’. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Monné, que anava amb el seu oncle quan van trobar dues de les caixes amb les fotos de la guerra en un racó del garatge de la seva antiga casa de Sant Cugat, sota piles de material de la botiga de fotografia que Campañà va obrir a la rambla de Catalunya (el 1933 tenia la de Boada al carrer de Tallers), encara no sap on aniran les fotos del seu avi. Però el millor lloc per a la seva correcta conservació, opina, seria l’Arxiu Nacional de Catalunya. 

Hi haurà més Campañà: una exposició a Casa-Seat la setmana vinent, una altra a l’abril al Museu de l’Exili a la Jonquera, un documental i, ben aviat, una segona entrega del llibre ‘La caja roja’ (Comanegra).