Una exigència polèmica

Amanda Gorman, la traducció com a camp de batalla

Professionals del sector debaten sobre el «gest polític» de la poeta de demanar que siguin dones activistes i negres qui adaptin la seva obra a altres llengües

Amanda Gorman, la traducció com a camp de batalla
Es llegeix en minuts

La decisió de l’editorial Univers, pertanyent al grup Enciclopèdia Catalana, d’apartar el poeta, traductor i músic Víctor Obiols de la versió en català del poema ‘The hill we climb’ (‘El turó que enfilem’), de la jove Amanda Gorman, per no ajustar-se al perfil identitari requerit pel segell nord-americà Viking Books (que, atenent les demandes de l’autora, ha comunicat que prefereix que el treball sigui portat a terme per una dona, activista i, preferiblement, negra) ha posat el focus sobre un àmbit, el de la traducció, que sol quedar-se a l’ombra quan es parla de la creació literària. El ‘cas Gorman’ (anomenem-lo així a falta d’un nom millor) ha suscitat un viu debat al sector que, més enllà d’una invitació a la caricatura a què alguns no s’han pogut resistir, comença a brindar interessants aportacions sobre qüestions de tanta importància com els criteris amb què se seleccionen els traductors, els límits del dret patrimonial dels autors respecte a les seves pròpies obres i les condicions en què es desenvolupen les tasques de traducció.

«Tot i que només sigui per la polseguera que ha aixecat, aquesta qüestió ja ha servit de molt», apunta el poeta, escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979), que ho considera «un d’aquests casos exemplars que ajuden a replantejar apriorismes». De fet, la controvèrsia al voltant de les traduccions de ‘The hill we climb’, el poema que Amanda Gorman va llegir el 20 de gener a l’acte de presa de possessió de Joe Biden com a president dels EUA, no comença (ni acaba) amb el veto a Víctor Obiols. A finals de febrer, l’escriptora holandesa Marieke Lucas Rijneveld (blanca, jove i de gènere no binari) va renunciar a seguir endavant amb la versió en neerlandès de ‘The hill we climb’ després que la periodista i activista Janice Deul reclamés públicament que l’encàrrec recaigués en una dona «orgullosament negra». Ja abans que esclatés la polèmica, l’editorial Hoffmann und Camper havia reunit un equip format per tres persones –una traductora literària alemanya, una periodista negra i una feminista musulmana– per passar l’obra a l’alemany.

«És impossible deslligar la petició [de Gorman] del seu valor polític, i per tant ho entenc com un gest de batalla, similar, salvant les distàncies, a la prohibició que Miquel Bauçà exigia al seu editor de traduir l’obra al castellà», assenyala el traductor, escriptor i enigmista Pau Vidal (Barcelona, 1967). «És indiscutible que hi ha un posicionament polític –el secunda Yannick Garcia–. O, diguem-ho d’una altra manera, la decisió ha fet visible una dimensió política que, en circumstàncies normals, passa desapercebuda». Garcia fa un pas més i defensa la legitimitat de Gorman per convertir l’elecció de traductors en part del seu missatge: «Que tu, com autora, vulguis que la teva obra tingui també un efecte extraliterari, que consideris important no només el que dius sinó qui ho diu per tu i en quin context, és, com a mínim, lícit».

Discriminació positiva

L’escriptora, periodista i traductora Marina Espasa (Barcelona, 1973) entén que, a més d’una declaració política «per fer visible un conflicte», el gest inclou «una pràctica de discriminació positiva», i se’n congratula: «Mentre hi hagi bretxes salarials entre homes i dones, mentre li continuï sent més difícil a una dona que a un home accedir a un lloc de treball pel fet de ser dona, mentre les càrregues familiars continuïn estant desequilibrades, creuré en la capacitat que tenen les quotes de compensar injustícies».

El valor de la discriminació positiva és també esgrimit per María Serrano (València, 1975), traductora, editora i activista cultural, que remarca la importància de la decisió de l’autora com a forma de «retorn» a la comunitat de què forma part. «Si el que s’ha buscat és aprofitar la visibilitat i capacitat de maniobra de Gorman perquè redundi en benefici de la seva comunitat i obrir un espai al món editorial per a les dones joves afrodescendents vinculades a l’activisme, em sembla no només acceptable, sinó necessari –reflexiona–. Totes hauríem de tenir sempre present aquest tipus de retorn a la nostra comunitat. I al món en què vivim li fa molt bé que el forcem a obrir-se a una pluralitat de veus i comunitats que han sigut històricament esborrades».

«Casualitat còsmica»

Bastant menys complaent amb la postura de Gorman es mostra el traductor Ernest Riera (Girona, 1966), que comenta que resulta «fins i tot massa fàcil» ridiculitzar les exigències de la poeta nascuda a Los Angeles fa 23 anys i destaca que pretendre trobar un traductor «que s’ajusti a les característiques vitals, anímiques, literàries i ideològiques» d’un determinat autor «és impossible o producte d’una casualitat còsmica». Riera, que entre molts altres autors ha traduït l’escriptora afroamericana de ciència-ficció feminista Octavia Butler i la novel·lista i assagista anglesa d’origen afrocaribeny Zadie Smith, es val d’una pregunta retòrica per deixar clara la seva posició: «S’entén millor si eliminem el factor racial i de gènere. ¿Què pensaríem d’un autor que hagués escrit el poema ‘El divorci’ i exigís que el seu traductor fos un home divorciat de 43 anys amb tres fills, perquè, si no, no podria expressar les vivències i emocions que expressa el poema?».  

A jutjar per les opinions d’alguns dels seus col·legues, no és tan senzill eliminar de l’equació «el factor racial i de gènere» perquè aquest, justament, sembla ser l’element nuclear de la qüestió. «Jo no crec que calgui ser d’una raça o una religió concreta per traduir un autor o autora en particular, i de fet he traduït persones racialitzades sense ser-ho –explica la traductora, poeta i música Elia Maqueda (Badajoz, 1984)–. Però si en aquest cas, a causa de la visibilitat de la figura de Gorman i el simbolisme que té en el moment historicopolític que vivim, es considera important demanar-ho, endavant. Si això contribuirà a conquistar drets per alguns col·lectius que ho tenen més difícil, per descomptat que em sembla acceptable».

Yannick Garcia toca un acord molt semblant quan afirma que, tot i que a ell no li sembli necessari que el traductor comparteixi trets «externs» amb l’autor, «com més normativa és la teva existència, més difícil ho tens per valorar si això és important o no». I afegeix: «Crec que era Desirée Bela-Lobedde [escriptora i activista barcelonina d’ascendència equatoguineana] qui va dir a la ràdio que si ets negre detectes certes coses a les traduccions d’autors africans que un blanc no veu o que li poden passar per alt. ¿Qui soc jo per contradir-la? Baixem una mica els fums, que el privilegi crida molt i escolta poc».

El poder dels autors

Claudia Toda Castán (Valladolid, 1984), traductora i docent, introdueix un argument nou a l’advertir que «no en poques ocasions l’elecció de traductors es fa per afinitat intel·lectual, amistat o fins i tot pura casualitat, que en principi semblen criteris tan arbitraris com el perfil identitari o ideològic», i recorda que la llei de propietat intel·lectual reconeix a l’autor de l’obra el dret a autoritzar o prohibir la seva traducció i a invocar la vulneració del seu dret moral si li sembla que la traducció no respecta l’essència de l’original. «Potser el que passa –afegeix– és que no som del tot conscients del poder que, com a societat, hem atorgat als autors en les qüestions de traducció».

En aquest sentit, Toda Castán refereix que, així com hi ha autors que, després d’una llarga reflexió, han arribat a la conclusió que el seu treball acaba amb la creació de l’obra i «la traducció pertany al traductor» (Marguerite Duras n’és un exemple), d’altres tenen «un sentiment d’autoria més possessiu». I esmenta, a tall d’exemple, els casos d’Antonio Tabucchi, que només va autoritzar la traducció al francès d’una de les seves obres, «perquè, com que coneixia la llengua, podia intervenir en el treball de la traductora», i va renunciar que es publiqués en altres idiomes, i Milan Kundera, que «va vetar la traducció anglesa de ‘La broma’ i va obligar a retirar-la quan ja era a les llibreries». 

Fiscalitzar el treball

Notícies relacionades

«L’autor, com a responsable últim de la seva obra, pot dictar i imposar el que li doni la gana –opina Ernest Riera–. Una altra cosa és que aquests criteris siguin assenyats o que l’autor tingui idea de què està demanant». Pau Vidal suggereix que, en casos com el que aquí es debat, l’autor s’hauria de fiar del seu editor local, «perquè coneix l’entorn», i assenyala que, de tota manera, imposar condicions o un perfil determinat a qui ha de ser la teva veu en un altre lloc del món «sembla un mal punt de partida». «A mi –puntualitza– no m’agradaria ni mica saber que un autor, ni que sigui mitjançant mitjancers, està fiscalitzant el meu treball; això correspon als lectors».

En què sí semblen coincidir gairebé tots els professionals consultats és en el benefici que aquest tipus de controvèrsies, pel que tenen d’agent dinamitzador, poden donar al sector de la traducció i, per extensió, també al de l’edició. Gestos com el de Gorman, exposa María Serrano, «obliguen el món editorial, que està una miqueta trasbalsat, a treballar amb ritmes més pausats i traient el màxim partit al treball en equip que en realitat és la creació d’un text». Potser aquest sigui un turó que també valgui la pena conquistar.