Trapani, entre la pena i la resurrecció

L’Eric va començar sent el Make –la seva firma de grafiti– i es va forjar a les batalles de galls ja fa 15 anys. Va coincidir llavors amb noms com Arkano i Kapo, que després han fet carrera. Des d’aleshores ell ha anat fent música (també com a productor), sempre de manera irregular, amb aturades, però també sempre fent respectar el seu nom. «Sempre ho deixo tot a la meitat», diu. Trapani no es dedica a això (és instal·lador de telecomunicacions): en el seu moment més dolç, el 2013, va renunciar per atendre a temes personals. En aquell moment sonava amb noms com MDE Click, SDJ crew o Natos & Waor i era quan es gestava PXXR GVNG a Barcelona, recorda.

Ara vol reprendre la seva carrera d’una manera més professional després d’anys sent un nom molt present a l’escena subterrània. Exemple d’això: ha publicat a les plataformes digitals tot el seu material, que fins ara era impossible de tenir sota control. «Si en dos anys no començo a veure pasta, no faig més música. Sempre m’ha fet vergonya veure gent de 40 anys pujar a un escenari i que no guanyi ni un cèntim», comenta. Al maig preveu publicar una nova ‘mixtape’ (‘Trapani V’) amb col·laboracions de noms potents del trap i el rap espanyol. Ell resumeix tot això així: «Estic provant, jugant al ‘monopoly’. Vull fer les coses seriosament, posar-me metes».

'El niño del amargue'

Trapani, ‘el niño del amargue’, s’ha convertit durant tots aquests anys en un mestre de la pena, amb un estil propi personalíssim. «No podria fer una cançó feliç. El que em satisfà és deixar anar llast. És difícil perquè no t’inventes res, estàs explicant les teves merdes a tothom. Però jo no tinc màscares, no podria escriure de cap altra cosa. El meu objectiu és fer plorar a la gent», exposa.

L’Eric, renascut per segona vegada amb el naixement de la seva filla fa uns mesos, diu que es troba ara «entre l’espasa i la paret». «Intento modernitzar-me en l’àmbit musical però la gent continua buscant el que feia abans. Veig que la gent busca que segueixi fet caldo, que continuï cantant les meves misèries perquè ells puguin reconfortar-se com a persones». «Mai faré la música que em digui la gent, triomfi o no triomfi, perquè ja sé que no triomfaré», afegeix. A l’instant rectifica: «Però tiraré cap amunt, ningú em guanya en tossuderia».

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

De tota manera, Trapani té clar que el seu salconduit és el seu ofici, és aixecar-se a les sis del matí per anar a treballar. Paradoxalment, això li dona llibertat total a l’hora d’escriure. Mai ha vist la música com una feina. ¿De què t’ha servit? «Per ser la persona que soc. La droga no és bona. Pots deixar que et consumeixi o treure’n la conclusió que se te n’ha pogut anar el puto cap, de saber que has tingut els teus moments i dir ‘fins aquí’. M’ha ajudat a establir límits, a adonar-me si de vaig bé o malament», exposa. A madurar. Conec nens de 50 anys», exposa. «Abans era com si volgués dir a crits que necessitava ajuda», afegeix sobre la seva música.

En aquesta nova empenta a la seva carrera ha publicat ‘Bankrupt’, una cançó que va acompanyada d’un curtmetratge cru, pur carrer, com tota la seva música. Tema i videoclip sobre drogues dures que ha gravat al costat d’un equip de l’escola de cine Bande a Part de Barcelona. «Estic intentant professionalitzar-me, una cosa que volia haver fet molt abans», conclou.