Novetat editorial

Ishiguro: «La meva mare estava programada per cuidar els seus fills com un Terminator»

A ‘La Klara i el Sol’, la seva primera novel·la després del Nobel, l’escriptor escruta el món modern amb els ulls d’un androide

Ishiguro: «La meva mare estava programada per cuidar els seus fills com un Terminator»
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Explica Kazuo Ishiguro que quan a principis de desembre del 2017 tornava a la seva casa de Londres després de pronunciar el discurs d’acceptació del premi Nobel de literatura a l’Acadèmia Sueca, el va assaltar la idea una mica absurda que allò transformaria de manera radical la seva manera d’afrontar la tasca literària, com si li hagués sigut concedit una mena de superpoder per foragitar els dubtes i vèncer els obstacles. Aleshores tenia ja bastant avançada la seva vuitena novel·la, ‘La Klara i el Sol’, que l’editorial Llibres Anagrama acaba de publicar en castellà i català. «Esperava que al tornar d’Estocolm tots els problemes que em plantejava el llibre s’haurien solucionat; però no, tot estava exactament igual –apunta Ishiguro–. Era com si el premi me l’haguessin donat en un altre planeta i al tornar a casa tot estigués al mateix lloc que abans».

Així és com l’escriptor nascut a Nagasaki fa 66 anys i criat a Anglaterra despatxa aquesta qüestió no menor que planeja sobre la primera obra que ha entregat després de guanyar el Nobel. ¿Va condicionar d’alguna manera el premi l’escriptura de ‘La Klara i el Sol’? «No ho va fer en absolut –respon via Zoom en el curs d’una multitudinària roda de premsa–, i espero que no ho faci tampoc en el futur». Una vegada llegida la novel·la, es diria que a Ishiguro no li fan falta superpoders especials per donar a la impremta llibres rodons.

Androides i contes georgians

Amb ‘La Klara i el Sol’, l’autor torna al terreny de la ciència-ficció que ja va visitar, amb resultats excel·lents, a ‘No em deixis mai’ (2005), tot i que ell prefereix remarcar que la seva font primigènia d’inspiració van ser «els contes infantils il·lustrats de l’època georgiana en els quals el protagonisme requeia en un animal o una nina». La Klara del títol, a la qual Ishiguro atorga el paper de narradora de la història, és una Amiga Artificial, un androide dissenyat per acompanyar els adolescents en el seu trànsit cap a l’edat adulta; un robot que, després d’un període d’aprenentatge basat en l’observació del comportament humà, és seleccionat per conviure amb una noia de 14 anys víctima d’una malaltia no especificada. En el rerefons, entreveiem un futur lleugerament distòpic en què la tecnologia ha deixat fora del món laboral molts treballadors altament qualificats, i els fills de les famílies riques, millorats gràcies a una arriscada intervenció genètica, s’eduquen en soledat a través de les pantalles.

Com ja passava en anteriors títols d’Ishiguro, l’elecció del punt de vista és el pilar fonamental sobre el qual se sustenta tota l’arquitectura narrativa; en aquest cas, l’aposta per donar-li la veu a un androide planteja una sèrie de desafiaments tècnics i argumentals que l’escriptor resol amb elegant brillantor. «Abans d’asseure’m a escriure una novel·la faig un càsting de diversos personatges que podrien ser el protagonista principal, perquè als meus llibres tot depèn d’aquesta decisió –explica Ishiguro–. L’univers de la història girarà entorn de la manera de veure el món d’aquest personatge. El que més m’interessa són les limitacions de la visió d’aquest narrador, cosa que no pot veure. I aquí la Klara funciona molt bé, perquè, al ser una màquina, té una visió molt restringida i arriba a la història sense records ni prejudicis».

No només això. Veure el món amb els ulls de la Klara és per al lector un recordatori constant del que suposa la mediació de la tecnologia a les nostres vides. «Aquest és un punt clau –concedeix l’autor–. Fenòmens com la invasió del ‘big data’ i els avenços en l’enginyeria genètica fan que ens plantegem si, més enllà dels hàbits i els impulsos que es poden cartografiar, tenim una cosa que ens fa especials. ¿Som irreemplaçables o no? Aquesta és la pregunta».

Màquines programades per cuidar

Notícies relacionades

Ja des del mateix nom, la Klara es presenta com el personatge més lluminós del seu autor. Literalment, en tant que el seu funcionament depèn de la llum que rep del sol, però també, i sobretot, en el pla emocional, amb el seu inesgotable afany d’entendre els éssers humans i la seva tossuda voluntat d’estimar fins al sacrifici màxim. Si és que la voluntat i l’amor són categories aplicables a un ésser completament artificial. «La naturalesa dels sentiments que pot desenvolupar un androide és un tema apassionant, però no és el principal objecte d’interès de la novel·la –comenta Ishiguro–. El que a mi m’importa són les persones, i el que la Klara hi observa. I també la manera com la màquina es converteix en una metàfora dels impulsos humans. Quan prenem la decisió de cuidar els nostres fills, per exemple, ens transformem en una espècie de màquines programades».

Aquest paral·lelisme entre els robots i uns pares que no sempre són capaços de distingir entre l’entrega i la monstruositat és molt present al llibre, que no per casualitat l’autor dedica a la seva mare, Shizuko, morta fa dos anys. «La meva mare estava programada per cuidar els seus fills com un Terminator de segona generació –diu–. Però, a més, moltes de les coses que li passen a la Klara al final de la novel·la, quan deixa de ser necessària, tenen a veure amb l’experiència de la meva mare, que va acabar els seus dies en un residencia, apartada de tot però amb la convicció que havia fet una bona feina».