La Berlinale consagra Radu Jude

A poc a poc, lluny de la mirada del gran públic, fa un temps que Radu Jude guanya presència en el panorama actual del cine d’autor. Les seves pel·lícules han obtingut premis en festivals de prestigi com Locarno i Karlovy-Vary, i fa sis anys la Berlinale ja se’l va llorejar amb un guardó de pes –Millor Director– pel formidable western ‘Aferim!’. En qualsevol cas, i disculpi’s l’obvietat, l’Os d’Or que el certamen alemany ha atorgat fa unes hores al seu novè llargmetratge, ‘Bad Luck Banging or Loony Porn’, l’eleva a una altra lliga. Tot i que acabi tenint tan poc recorregut comercial pel món com les seves pel·lícules prèvies –no hi ha dubte que així serà–, ja li ha obert la porta de l’elit del cine europeu.

Així mateix, el premi consagra Jude com a punta de llança del procés de diversificació que el cine romanès ha anat experimentant des que fa una dècada i mitja es va convertir en un fenomen entre la cinefília. ‘Bad Luck Banging or Loony Porn’ el mostra allunyat de l’austeritat conceptual de compatriotes com Cristian Mungiu i Cristi Puiu; és una pel·lícula que transita sense parar per diferents gèneres, de la crònica social a l’assaig polític i a la comèdia bufa, passant pel cine per a adults; que fa jocs malabars amb la seva pròpia estructura narrativa i apila referències intel·lectuals i filigranes formals; i que mentrestant llança una mordacíssima crítica contra la hipocresia social que impera entorn del sexe. És un premi merescut.

Pel que fa al segon guardó en rellevància entre els que la Berlinale concedeix, el Gran premi del Jurat, el director Ryusuke Hamaguchi podrà refregar-lo per la cara als qui, després d’aclamar l’aclaparador drama coral que el va posar al mapa, ‘Happy Hour’ (2015), es van afanyar a qüestionar-lo després de la freda acollida d’‘Asako I & II’ (2018); la pel·lícula que li ha proporcionat al nipó el seu primer premi important, ‘Wheel of Fortune and Fantasy’, confirma el seu talent excepcional per retratar interaccions humanes amb subtilesa i alhora dotant-les de sentit de l’humor, sensualitat i càrrega emocional. I tampoc els reconeixements immediatament inferiors en la jerarquia del palmarès admeten discussió: el documental ‘Mr. Bachmann and His Class’, Premi del Jurat, revela la directora alemanya Maria Speth com a digna successora del mestre de la no-ficció Frederick Wiseman, mentre deixa clar que no hi ha mals alumnes si els professors són bons; i, a ‘Natural Light’, l’hongarès Dénes Nagy –Premi al Millor Director– aconsegueix submergir-nos de ple a l’infern de la guerra sense recórrer a escarafalls dramàtics o formals. 

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

A partir d’allà, això sí, les decisions del jurat resulten més difícils d’entendre, especialment els premis en les categories actorals –en els quals, per primera vegada en la història de la Berlinale, s’han eliminat les distincions de gènere. Considerant la quantitat de grans interpretacions de major o menor envergadura incloses entre les pel·lícules a competició, és un desaprofitament que hagin acabat repartint-se com ho han fet. El treball de Maren Eggert en la comedieta ‘I’m your Man’, pel qual ha sigut considerada Millor Intèrpret Protagonista, no només no té res de ressenyable sinó que a més se situa al centre d’una pel·lícula molt estúpida; i respecte al premi al Millor Intèrpret Secundari per a Lilla Kizlinger, el seu paper no és ni millor ni pitjor que la resta de papers breus i indiferents que componen ‘Forest - I See You Everywhere’; fa la sensació que els jutges van decidir que calia incloure la pel·lícula en el palmarès com fos, i van escollir un dels membres del seu repartiment a l’atzar.

En conjunt, és possible que la llista de premiats no coincideixi exactament amb la que la majoria dels que han estat atents a la competició al llarg d’aquests dies tenien al cap, però en realitat això s’hauria d’entendre menys com a evidència d’un error per part dels jutges –tot i que l’oblit comès contra la nova pel·lícula de Céline Sciamma, ‘Petite Maman’, és imperdonable– que com a prova de l’alta qualitat exhibida per la competició aquest any. La selecció de pel·lícules no només no s’ha ressentit a causa de la pandèmia sinó que ha exhibit una robustesa a la qual el festival no ens tenia acostumats, almenys fins que Dieter Kosslick va abandonar la seva direcció fa dos anys. Per culpa de la pandèmia, la Berlinale ha hagut de renunciar a les projeccions a les sales de cine, a l’alfombra vermella i les estrelles, a bona part del seu atractiu mediàtic. Però, al final, el virus no ha pogut amb les pel·lícules. És un bon argument a favor de l’optimisme.