La poètica decrèpita d’Arturo Ripstein

‘El diablo entre las piernas’, que s’estrena en cines aquesta setmana, tracta de la gelosia i el sexe en la tercera edat i aborda el tema del masclisme sistèmic incrustat en la societat del seu país. «Normalment Paz Alicia Garciadiego (la seva parella i guionista habitual des de ‘El imperio de la fortuna’) i jo discutim molt els guions. Però en aquesta ocasió es va tancar ella sola a escriure i quan va acabar em va dir: vull que llegeixis això, però no es pot portar al cine», explica Arturo Ripstein en una conversa telefònica des de Mèxic. 

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

¿I per què va pensar això? «Perquè era inusual. El cine actual, quan parla de passió i sexe, ho fa des de la perspectiva dels joves, no dels vells. I si ho fa, són vells domesticats, dolços, tendres i a mi tot això em produeix moltíssim malestar». En efecte, «els vells» protagonistes d’‘El diablo entre las piernas’ (encarnats per Alejandro Suárez i Sylvia Pasquel, filla de Silvia Pinal) no són especialment agradables. La seva relació és profundament tòxica i està basada en la violència verbal. «A Paz sempre li ha agradat moltíssim la varietat d’insults que té l’idioma espanyol, aquesta llengua nostra que ens determina i ens defineix. Tenim una àrea d’insult tremendament florida. Així que va anar acumulant totes les possibilitats de la maledicència». 

El cine d’Arturo Ripstein sempre ha sigut incòmode. Sempre ha mostrat moltes coses que l’espectador no volia veure. Coses terribles i monstruoses que, no obstant, formen part de la nostra naturalesa. «No m’interessa el cine acomodatici, em sento més còmode en la brutícia». Al llarg de la seva carrera ha col·laborat amb Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, José Emilio Pacheco i Manuel Puig, ha adaptat Elena Garro, José Donoso, Juan Rulfo. Diu que el surrealisme forma part de la seva vida, que el té ficat a les venes. El seu Mèxic sempre ha sigut el dels perdedors, ha ambientat les seves històries en el lumpen, en espais decrèpits a imatge i semblança dels seus personatges. Però malgrat haver creat, a través de les seves pel·lícules, una empremta creativa, creu que gràcies a ‘El diablo entre las piernas’ s’ha renovat. «Crec que és una de les pel·lícules més importants que he fet. He sentit com una mena d’aire fresc m’empenyia. Em fa molt content».