L’art de Leticia Moreno

La violinista Leticia Moreno va tornar a la programació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) exposant novament davant el públic tot el seu poder. La intèrpret madrilenya es va convertir en la protagonista absoluta d’aquesta vetllada que, sota el títol de ‘Tzgiane’, va passejar el públic per obres amb aire gitano. Moreno es va lluir com a solista a la primera audició de l’OBC de la ‘Rapsòdia per a violí i orquestra Núm. 1 en Sol menor’ de Bartók, a la ‘Tzigane per a violí i orquestra’ de Ravel i –també en primera audició pel conjunt català– a la ‘Chanson per a violí i orquestra de cordes Núm. 1, Op. A8’ del violinista i compositor Joan Manén.

Armada del seu violí Nicola Gagliano del 1762, la violinista espanyola va mostrar totes les seves cartes des de les seves primeres intervencions a l’obra de Bartók, lluitant a estones amb el volum orquestral, però aplicant sense problemes una digitació de virtuosa i molt en estil. A Ravel va poder mostrar tota la seva perícia sobretot en aquesta introducció que va oferir amb la fórmula interpretativa justa, agitanada en el fraseig, els accents i en el maneig de l’arc, amb perfecta afinació i en un equilibrat diàleg amb l’orquestra, destacant la solista d’arpa.

Admiradora de Strauss

Notícies relacionades

L’Esmuc reforçarà les polítiques antiassetjament pel cas del Liceu

El DHub homenatja el disseny que va sustentar la revolució d’Allende

La breu obra de Manén va deixar molt clara la inventiva melòdica del compositor, sumptuós en el so, elegant i de passió continguda. No hi ha dubte de la seva admiració per Richard Strauss.

El programa, que també es va oferir en streaming, va incloure a més la ‘Simfonia de cambra sobre el Quartet de cordes Núm. 3 Op. 73a’ de Xostakóvitx en una fantàstica adaptació de Rudolf Barshai. El director asturià Pablo González, que va comandar en un període gris l’OBC, va tornar a tenyir de certa pesadesa el reduït conjunt que va tenir a al seu càrrec. Va acompanyar amb seguretat Leticia Moreno (sobretot a Ravel), i a l’obra de Xostakóvitx va mostrar un enfocament desenfadat i contrastat, tirant de decibels, tot i que es va trobar a faltar la lleugeresa pròpia del primer moviment i atacs més nets de la corda.