Delphine de Vigan: «És impossible avançar si creiem que no devem res a ningú»

Quan el 2019 va aparèixer Les gratituds (Grup62) en la seva edició original, francesa, part de la crítica va etzibar a Delphine de Vigan aquella frase d’André Gide segons la qual «no es fa literatura amb bons sentiments». Després va arribar la pandèmia, la nostra gent gran va començar a morir a les residències i, en relació amb aquesta història sobre una àvia d’origen jueu, la Michka, que pren consciència que està vivint els seus últims dies en un centre geriàtric, ara la consideració de Gide pot semblar superficial i fins i tot una mica mesquina. Possiblement Gide es va enfrontar a molts problemes –mantenir-se com a bon burgès sent homosexual no va ser el menys important–, però ningú pot negar a De Vigan el sofriment pel suïcidi de la seva mare, que patia bipolaritat, com va explicar en la reveladora i aclamada ‘Res no s’oposa a la nit’.

També se li va retreure que utilitzés en aquesta novel·la, com a l’anterior, ‘Les lleialtats’, –amb la qual forma un díptic que amb el temps podria convertir-se en trilogia–, un llenguatge massa senzill i desposseït, sense tenir en compte que explica la història d’una dona que perd la capacitat d’expressar-se a causa d’una afàsia que li fa canviar les paraules per altres d’inventades i incomprensibles; aquesta senzillesa és l’estil. «A mi em preocupa la reflexió sobre els sentiments, siguin bons o dolents, i no sé per què m’hauria de prohibir els bons. L’únic que no em permetria és caure en el sentimentalisme», expressa l’autora des de casa seva, a través de videoconferència.

Amagada dels nazis

«El tema de la gratitud sempre ha sigut una de les meves inquietuds, perquè tot i que solem dir ‘gràcies’ 20 o 30 vegades al dia, no és senzill d’oferir. La veritable gratitud moltes vegades ve acompanyada de sentiments trobats: de vegades no hem tingut temps d’expressar-la i ens sentim culpables, altres cops ens mostrem incòmodes perquè la gratitud té un component formal que ens molesta». La novel·la, de gratituds creuades, es desenvolupa a partir de monòlegs i diàlegs en què participen una veïna amiga de l’àvia, la Marie, i el logopeda d’aquesta, el Jérôme, que aconsegueix que la dona enunciï el desig que ha arrossegat al llarg de la seva vida: agrair al matrimoni que durant la Segona Guerra Mundial es va arriscar a amagar-la de nena davant els nazis.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

En l’aspecte més personal, aquesta novel·la ha suposat per a l’autora una manera d’agrair a una persona que va tenir un paper molt important en la seva vida, la seva tia Monique, que es va cuidar d’ella i de la seva germana quan eren petites mentre la seva mare es trobava interna en sanatoris, ofegada en les seves importants crisis mentals. «La meva tia va passar els últims dies de la seva vida en una residència i al final va perdre el llenguatge, però no de la mateixa manera que la Michka. De fet, el nom és un homenatge a ella, perquè quan érem petites ens llegia uns contes sobre un os que es deia així. La resta, naturalment, és ficció».

La novel·la porta l’autora a valorar la poca importància en els aspectes socials i institucionals que donem a la nostra gent gran. Però ho fa a títol individual, perquè amb el llibre no vol transmetre un missatge moralitzant, mai ha volgut fer-ho. «No sé com està la situació a Espanya, però a França la crisi sanitària ha posat en evidència que en bona part de les residències privades que gestionen grans empreses la situació que preval és contrària al benestar de la gent gran. La vida que portem fa que sigui impossible tenir les persones dependents a casa, la societat no està organitzada per permetre-ho i el pitjor és que ens hem adonat que falta una legislació que reguli aquesta situació». I és que la gratitud, en certa mesura, com una manera de contemplar els altres, pot tenir una dimensió pròxima a la política: «Som agraïts si reconeixem que estem en deute amb algú i, per tant, una certa vulnerabilitat. I és que no es pot avançar si ens creiem que no devem res a ningú».n Espero viure en un món en el qual siguem capaços de reconèixer això».