El drama social rere la bombolla del turisme i el maó arriba al còmic

Publicitat franquista

«Sempre es diu que el turisme dels 60 va significar l’obertura d’Espanya a altres llibertats, però mai es va fer la lectura de què va significar per al règim de Franco. Va ser el mateix franquisme, que fins i tot tenia un Ministeri de Turisme, el que el va impulsar, perquè a més de ser beneficiós en el terreny econòmic generava una imatge més amable de cara a l’exterior. Hi havia molta ideologia en això», reflexiona, via videoconferència. Penyas dedica el llibre «als que van haver d’abandonar el seu lloc i als que es van quedar com estranys a la seva pròpia terra». I l’inicia amb el text d’una guia editada pel règim el 1964 titulada ‘España es para usted’. Aquest ‘vostè’ era el turista estranger, a qui se li deia que «el 1939 va començar un període de pau, encara vigent, superador dels vells odis». Uns turistes als que els portava sense cura venir de vacances a una dictadura, com mostra la pel·lícula ‘Soy curiosa (Amarillo)’ de Vilgot Sjöman, de 1967, tal com recull l’autora. «Però avui fem el mateix nosaltres: viatgem a altres països sense qüestionar-nos gens perquè estem de vacances». 

No buscava, assegura, una denúncia pamfletària des del punt de vista dels moviments socials. «Volia mostrar com afecta el turisme i la bombolla del maó a persones normals, perquè tot està lligat. Un no veu el problema fins que li toca, fins que se li expropia o és víctima de la gentrificació. La població de llocs amb molt turisme a la llarga es veu empobrida, perquè els preus pugen i la riquesa que pot generar aquest turisme se l’emporten unes elits».  

‘Todo bajo el sol’ segueix els passos d’una família humil en un barri marginal en el qual conviuen amb drogoaddictes i prostitutes. Del pare, que als anys 60 va deixar l’Horta valenciana per treballar en un hotel de la costa, fins i tot els seus fills, el més gran dels quals, «com molts de la seva generació als 90, van renunciar a estudiar per treballar a l’obra esperant el cap de setmana per anar de festa en la ruta del Bakalao». «Molta gent es moria de gana al camp i van buscar sortides en la construcció o com a cambrers. Fins al 2015 aquest model no es va qüestionar. Jo vaig néixer el 1987 i recordo haver vist amb tristesa de petita com construïen Marina d’Or. Ara a València existeix una relació problemàtica a l’Horta amb la constant amenaça de la destrucció amb què conviuen, amb megaprojectes urbanístics absurds d’un capital que engoleix tot sense pensar en les persones», lamenta. 

El barri que retrata el còmic, admet, «és un centre històric com podria ser el Raval de Barcelona», ciutat on Penyas va viure un any. «Es veu la disputa entre les classes populars i les marginals. Uns diuen ‘és el meu barri, no el de les prostitutes’, però elles també són allà. Els que deixen que un barri es degradi són els de dalt, no és culpa dels veïns ni dels que es punxen droga. Així, quan les administracions el volen netejar i arreglar edificis i treure’l de la marginalitat, l’opinió pública creu que ho fan per als que l’habiten, quan el que passa, com es va veure en la Barceloneta, és la gentrificació per oferir més pisos al turisme».  

A diferència del bitò d’‘Estamos todas bien’ (àlbum que suma 18.400 exemplars venuts i traduccions al croat, al francès i a l’anglès, a punt de publicar-se als EUA) Penyas ha optat ara pel color per retratar un paisatge canviant pel «capitalisme i el consum de masses, amb una publicitat i unes marques que ens deien el que havíem de voler i el que ens faria feliços», començant pel cotxe i l’apartament a Torrevell, Alacant, que, com recorda el còmic, ens inculcava l’‘Un, dos, tres... Responda otra vez’ des del televisor.

Transferència fotogràfica

Notícies relacionades

Un còmic rescata les dones invisibles del franquisme

Premi Nacional de Còmic per a Ana Penyas i la memòria de les dones del franquisme

L’autora utilitza una tècnica que la defineix, que ja va utilitzar a ‘Estamos todas bien’ o en il·lustracions de llibres com ‘En transición’. «No és ‘collage’, és la transferència fotogràfica. Amb un dissolvent universal imprimeixo la foto que vull sobre un paper pressionant i transferint la part que m’interessa de, per exemple, una cara. La resta ho dibuixo», explica. El va aprendre a Belles Arts i l’ha anat perfeccionant, recorrent ara a l’àlbum familiar, utilitzant fins i tot la seva pròpia cara sent un nadó, però també, per a l’ambientació, d’arxius com el de Cullera o imatges de fotògrafs com Txema Salvans, Ramón Masats i Joaquín Collado.

Penyas seguirà alternant còmic i il·lustració. Ara està amb un projecte gràfic al marge de la vinyeta del qual no en diu ni piu. «Però sempre explorant temes que em generen preguntes i contradiccions i sobre les quals no tinc respostes –admet–. O coses del passat que no he viscut, rescatant aquesta memòria per conèixer-les».