Anar al contingut

VINYETES EN CLAU FEMINISTA

Un còmic rescata les dones invisibles del franquisme

Ana Penyas reivindica a 'Estamos todas bien' la memòria de les seves àvies i de tota una generació eclipsada per la dictadura

La jove il·lustradora valenciana també publica 'En transición', una revisió crítica i a peu de carrer, de la història d'Espanya des de la República

Anna Abella

periodico

Un còmic rescata les dones invisibles del franquisme
Un còmic rescata les dones invisibles del franquisme
Un còmic rescata les dones invisibles del franquisme
Un còmic rescata les dones invisibles del franquisme
Un còmic rescata les dones invisibles del franquisme

/

«Van ser nenes de la guerra civil. Moltes ni van poder estudiar. I com a dones es van menjar 40 anys de dictadura i van viure el rol que els va tocar, d’esposes, mares i mestresses de casa». Parla Ana Penyas (València, 1987) de les seves dues àvies, avui ancianes, i, per extensió, de tantes dones normals i corrents que la societat franquista va fer invisibles i a les quals la jove il·lustradora rendeix homenatge en el seu primer i brillant còmic, ‘Estamos todas bien’ (premi Fnac-Salamandra Graphic).   

És un relat en què també apareix l’autora i que va saltant del present al passat de les seves àvies, de la vellesa a la joventut i la maduresa, en un exercici de memòria personal i generacional i a la vegada de memòria històrica. Una mirada que transmet a més a més «un missatge feminista». «No hi poso dones que van trencar amb tot, sinó que surten rentant plats, treballant, tenint cura dels seus... Ho vaig fer des de la denúncia, però sense exaltació i sense polititzar –assenyala–. Perquè ara que estem en època de necessària reivindicació feminista resulta obvi que feia falta parlar d’elles, perquè quan es parla d’aquella època sempre es parla d’homes i des del seu punt de vista».

VISIONS MASCULINES

Poc abans que Penyas, altres autors, homes, han donat també visibilitat en premiats còmics a aquesta generació de dones de la dictadura a través de l’experiència familiar. Antonio Altarriba, a El ala rota, amb el dibuixant Kim, va rescatar la seva mare (després del Premio Nacional per El arte de volar, sobre el seu pare), i Jaime Martín, a Jamás tendré 20 años, la seva àvia.
 

Pàgina d''Estamos todas bien' / ANA PENYAS 

Penyas trasllada al llibre un diàleg amb una «gran càrrega simbòlica» amb la seva àvia Maruja, que ara pateix Parkinson. «Em va dir que el millor que li havia passat a la vida va ser treure’s el carnet de conduir. I va ser després de quedar-se viuda, als 54 anys –explica Penyas–. Sentia que llavors podia tenir certa llibertat individual i agafar les regnes de la seva vida. S’havia casat sense amor amb un metge 20 anys més gran  per deixar de treballar al bar de la seva tia. Ell era bo, però ella va viure amargada i infeliç perquè no podia divorciar-se ja que depenia econòmicament d’ell. Això és una presó i, com la meva àvia, moltes no podien sortir-ne».

Per a la il·lustradora, el llibre ha significat «fer un esforç per entendre-les i posar-se a la seva pell, pensar en com ha sigut el seu dia a dia». La vida de la seva àvia Herminia va ser diferent. «Es va casar per amor però va tenir sis fills i això va ser molta feina. Després, com a suport silenciós a l’oposició al règim, amagava els llibres i la propaganda il·legal de les seves filles. Ara ha rejovenit i se sent famosa pel llibre», somriu. 
 

Pàgina d''Estamos todas bien' / ANA PENYAS 

El còmic no evita mostrar, no obstant, la soledat i la malaltia de la vellesa i la «culpabilitat» de nets i fills per viure la seva vida i no estar gaire per elles. «Són velles i no interessen a ningú», diu una d’elles. 

Penyas, que no havia pensat mai a fer un còmic, ha construït un estil propi que prové de la il·lustració. Basa la seva feina «en fotos i imatges reals» i té una mirada fotogràfica i documental que trasllada a Estamos todas bien, el germen del qual va sorgir fa quatre anys en un treball de classe de quatre pàgines, que va anar creixent fins que un amic la va animar a presentar-lo al premi.
 

La inquietud per la memòria històrica sempre hi ha estat. Si fa un temps va autoeditar el projecte Los días rojos de la memoria, un treball d’investigació en equip basat en la vida del maquis Longinos Lozano, ara acaba de publicar En transición, una «escombrada crítica» en 15 il·lustracions des de la Segona República fins avui, des de «la mirada no oficial, la del carrer».

La idea l’hi va proposar fa un parell d’anys Alberto Haller, historiador i editor de Barlin Libros, que es va encarregar del guió i de les frases que contextualitzen les escenes. 

Escena d''En transición' / ANA PENYAS

«El pacte de l’oblit del franquisme que va imposar la Transició» és, diu Haller, el missatge de l’àlbum, que es resumeix en una il·lustració brutal: un munt d’esquelets reposen sota un conjunt d’edificis en obres. «La societat actual està construïda sobre les fosses –denuncia Penyas–. És esperpèntic que segueixin en el poder gent que ve d’això. És un desastre com es tracta l’herència franquista».

Per això, tots dos coincideixen en la «necessitat de recordar d’on venim i no oblidar el passat per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra». Però la il·lustradora no veu el panorama actual «gens optimista». És per això que li va costar trobar el final, fins que el va desencallar en un viatge a Buenos Aires. Allà va veure les mares de la plaça de Mayo i va acabar amb la imatge d’una d’elles parlant en una assemblea veïnal, a la qual va afegir 
el símbol de l'abraçada del pare que va perdre el seu fill de tres anys en l'atemptat de la Rambla de Barcelona amb l'imam de Rubí

La nombrosa presència de dones a les pàgines d’En transición és molt conscient. «La meva mirada busca les protagonistes –afegeix–. La societat és 50% dones i 50% homes. Hauria de ser normal».

Pàgina d''Estamos todas bien' / ANA PENYAS 

      

0 Comentaris
cargando