Xoel López, un somni de normalitat al Palau

Hi ha ganes boges de tocar la normalitat, i si això no és possible, almenys de simular-ho, i el que fa tan sols nou mesos es vivia com una experiència traumàtica i depriment ara és un buf d’aire fresc: un concert com el de Xoel López, divendres en un Palau amb les mascaretes, els gels i les distàncies. Música amb condicionants i línies vermelles, però música, al cap i a la fi, per disfrutar i compartir, envoltada de certa nostàlgia del que en un altre temps vam tenir.

El Guitar BCN va adjudicar a Xoel López la missió d’encendre la metxa, i va ser una elecció oportuna: aquest músic tendeix a certa vivacitat pop, a les metàfores que aclareixen nuvolades i a les trames rítmiques promíscues, projecció dels seus cinc anys a Buenos Aires i de la seva sensibilitat per les músiques populars de les Amèriques. Després de tres àlbums amb què va tornar a començar, deixant enrere la seva etapa com a Deluxe, el músic gallec ha entregat ‘Si mi rayo te alcanzara’, un disc en el qual se les apanya per formular un cançoner calent sense recórrer massa a la corda premuda i fent-ho reposar, sobretot, en els teclats electrònics i en les combinacions de veus. Hi ha un humanisme molt del moment en aquesta inclinació per les harmonies corals, un ingredient que va facilitar alguns dels moments més expansius de l’actuació al Palau.

Tres teclistes, cinc veus 

Amb aquesta combinació de sintetitzadors i capes vocals no és que Xoel López se situés en una avantguarda a l’estil de Holly Herndon, però va procurar una textura original que es va fer notar en peces d’estrena com ‘Pez globo’ (vaporosa i de tacte electrònic; la favorita del seu autor, segons va afirmar), l’explícita i agitada ‘Dancehall’ o ‘La espina de la flor en tu costado’. El format de banda era concloent, amb tres teclistes, un percussionista i la veu frondosa d’Elena Teyou. Els cinc cantaven (tres d’ells, dones), propulsant les tornades amb força i lluint un ampli rang cromàtic. Les percussions van jugar un altre paper destacat, pilotant girs aguts (la coda d’‘El destello’, amb vistes al Brasil) i subministrant ocasionals pessics afrollatins.

En aquesta arquitectura singular, Xoel López podria haver perdut protagonisme, però no va deixar de centrar la foto oferint-se més com a vocalista desimbolt que com a trobador (només es va acompanyar de la guitarra en uns quants temes) i deixant anar aquest cant sentit, entre l’emotivitat d’un Luis Pastor i els rínxols d’un Jeff Buckley, que pot crear anticossos però que és molt celebrat pels seus seguidors. Amb tot, va compartir el focus amb Teyou (que es va lluir a ‘Catarata’, cançó que al disc compta amb la guatemalenca Gaby Moreno) i amb les dues altres veus femenines, les també teclistes Ede i Alice Wonder.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Xoel López va demostrar resolució i imaginació en la seva manera de modelar l’objecte cançó, tot i que no totes les seves composicions disposin d’un nucli melòdic revelador (la balada ‘Joana’ va resultar inflada), i malgrat algunes rimes una mica desconcertants («como un caballero trágico / no eres nada sin tu polvo mágico»). Però al Palau ens vam agafar a ell com en una celebració de la vida, tant en els rescats de cançons antigues (‘Tierra’, ‘Lodo’, la molt folk ‘A serea e o mariñeiro’) com en les noves, incloent aquest ‘Tigre de Bengala’ que va posar en dansa (sense passar-se) el Palau en el bis. Els condicionants horaris no van donar per a més. «Però això no quedarà així: hi tornarem».