‘Tapestry’, de Carole King, compleix 50 anys: el triomf de la vulnerabilitat

‘Tapestry’ construeix vincles forts amb l’oient; és un disc que ha anat passant de generació en generació, i de mares a filles, com una joia heretada i un diari personal per al qual no passa el temps. Obra ara reeditada en vinil pel segell Legacy (de Sony Music), proveïda dels seus cants a l’amor, al desamor i a l’amistat; la seva melancolia, la seva feminitat autoreferencial i la seva plana sensualitat: «Sento com la terra es mou sota els meus peus», anuncia ella per començar, compartint la tensió sexual que adverteix en vista de l’arribada del seu amant, i fent-ho sense mirar d’alimentar fantasies masculines (a l’hegemònic estil pop), sinó parlant des del cor amb trencadora naturalitat. Recepta insospitada i guanyadora 50 anys enrere, quan ‘Tapestry’ va veure la llum, el 10 de febrer de 1971.

 Maquinista del pop

No era un brot de talent intempestiu, sinó el pas endavant d’una compositora de pura sang encoratjada a la sala de calderes del ‘show business’. Carole King, llavors 29 anys acabats de complir (aquest dimarts ha arribat als 79), havia fabricat èxits durant una dècada braç a braç amb el seu primer marit, Gerry Goffin (lletrista), esbalaint pistolers del pop com John Lennon, que arribaria a confessar que McCartney i ell van aspirar a ser «els Goffin-King d’Anglaterra» (els Beatles van adaptar ‘Chains’ al seu primer àlbum). El tàndem va coronar les llistes amb ‘The loco-motion’ (Little Eva) i ‘Will you love me tomorrow’ (The Shirelles), i va entregar en ofrena a Aretha Franklin la innegable ‘(You make me feel like) a natural woman’.

Carole King (cognom real, Klein, família jueva), havia sigut la nena tocada pel do de l’‘oïda perfecta’ a qui, amb quatre anys, la seva mare posava una guia telefònica al tamboret perquè arribés a les tecles del piano. Després va ser l’adolescent destinatària d’‘Oh! Carol’, el ‘hit’ proto-ie-ie de Neil Sedaka, abans de passar a l’acció com a compositora, primer formant equip amb un altre futur gegant, Paul Simon, abans d’entendre’s amb Goffin i donar grans satisfaccions al Brill Building, la fàbrica d’èxits situada a Broadway Street.

De Broadway a Laurel Canyon

Però ella estava en un altre moment quan va heure-se-les amb ‘Tapestry’. Divorciada de Goffin, amb dues filles, havia saltat del seu Nova York natal a Los Angeles, ubicant-se en el quilòmetre zero de la bohèmia ‘musiquera’, el barri de Laurel Canyon, en els vessants de Hollywood. Van posar el preludi un parell de projectes fallits: el grup The City (amb qui seria el seu segon marit, Charles Larkey) i un primer disc en solitari, ‘Writer’ (1970), que no va quallar entre el públic malgrat esbossar algunes de les qualitats projectades un any després a ‘Tapestry’.

Va insistir en la idea d’un àlbum basat en el piano en temps de bandes de guitarres, posant-se de nou davant el micro tot i el seu desinterès per centrar els focus, poc atreta pels escenaris i per la bullícia promocional. Va adoptar l’artesanal concepte del tapís (que va il·lustrar l’interior del doble elapé original) com a metàfora dels diferents estats d’ànim que ens reserva la vida, i va modelar, amb l’ajuda de Lou Adler (descobridor de The Mamas & The Papas), un cançoner de joventut tardoral, amb tant instint pop com balades i mig temps recollits, filtrant vestigis de soul, blues i gòspel.

Amb James Taylor i Joni Mitchell

Darrere de ‘I feel the earth move’ cauen seqüències d’introspecció nostàlgica (‘So far away’), càntics determinats al voltant al final de l’amor (‘It’s too late’, a partir de la separació amb Goffin) i aquest himne a l’amistat amb una mica de sucre (‘You’ve got a friend’) que en paral·lel James Taylor va gravar pel seu compte. La guitarra acústica de Taylor és una discreta companya, també en la reposada revisió de ‘Will you love me tomorrow’, en què els seus cors conflueixen amb els d’una altra convidada, Joni Mitchell (que aquells dies gravava el seu culminant ‘Blue’ a l’estudi contigu del complex de A&M a Hollywood; en una altra sala hi havia els Carpenters). Pensaments en veu alta amb cadència ‘bluesy’ (‘Way over yonder’), ecos de l’r’n’b dels ‘girl groups’ (‘Smackwater Jack’) i del teatre musical al Tin Pan Alley (‘Tapestry’), i una rendició final a la ‘Natural woman’ que l’Aretha havia portat a dalt de tot.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Però tot i que la Carole no assolís el mateix virtuosisme vocal, la seva naturalesa pròxima com a cantant, àmpliament expressiva, va augmentar l’aura de credibilitat d’aquest àlbum esquitxat per frases simples i nobles («ets bonic», «tens una amiga»), que la premsa en primera instància va tractar de tou, però que va capturar l’esperit d’una era. ‘Tapestry’ va fer més visible el camí de l’emergent soft-rock, branca estilística que va enlairar-se en els anys 70 (Jackson Browne, Carly Simon, Cat Stevens, Eagles) i que en els últims temps ha atret figures allunyades del ‘mainstream’, com Weyes Blood o A Girl Called Eddy. Tant elles com les populars Alicia Keys o Taylor Swift assumeixen sense embuts l’herència de Carole King i de ‘Tapestry’, obra ‘best-seller’ en l’era daurada dels àlbums (24 milions d’exemplars) que continua sobrevolant el pas del temps, passant de generació en generació i de mares a filles.