‘Malcom & Marie’: Una exquisida peça de cambra

Dos actors, un únic espai i un text devastador. Sam Levinson sempre ha tingut una sensibilitat especial a l’hora de plasmar les pulsions del nostre temps en pel·lícules com ‘Nación salvaje’ o sèries com ‘Euphoria’. A ‘Malcolm & Marie’ ha sigut conseqüent a l’adaptar-se a les condicions que imposava la pandèmia (va ser rodada tot just aixecar-se les restriccions), situant el seu focus d’interès en el que passa a l’interior d’una casa quan els seus habitants es troben en la més estricta intimitat i les màscares socials desapareixen i sorgeix la necessitat de deixar anar les veritats a boca de canó, tot i que facin mal.

El director converteix la paraula en el principal focus d’atenció al mateix temps que utilitza un estil orgànic i visceral (amb clares reminiscències a l’esperit de John Cassavetes) a través d’una càmera pendent de qualsevol gest, per mínim que sigui, dels seus dos intèrprets, John David Washington i una prodigiosa Zendaya.

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

A ‘Malcolm & Marie’ hi ha molta ràbia (que es conté i explota, i així successivament), però també una enorme sensibilitat a l’hora de capturar la fragilitat dels sentiments dels personatges a la muntanya russa emocional i plena de retrets en què se submergeixen.

Rodada en un exquisit blanc i negre, podríem considerar-la una espècie de ‘¿Qui té por de Virginia Woolf?’ en clau mil·lennista. La pel·lícula tracta sobre la incomunicació, però també de moltes altres coses que ens porten des de les relacions tòxiques a les qüestions racials passant per una sàtira afilada de la indústria del cine i la seva relació amb l’espectador. Pot ser que ‘Malcolm & Marie’ no sigui perfecta, però almenys intenta apel·lar a les emocions veritables en un món ple de productes prefabricats.