‘Bliss’: Realitats de pega

El director Mike Cahill ha definit la seva nova pel·lícula com «una història d’amor, una aventura, un drama entre pare i filla i un relat de ciència-ficció sobre la vida dins d’un simulador» i, tot i que es tracta d’un resum argumental una mica confús, probablement sigui una insensatesa intentar oferir-ne un de millor en un parell de línies.

Notícies relacionades

Camp d’en Grassot, territori literari

Del Fort de Brégançon a Saint-Tropez

Encarnats per Owen Wilson i Salma Hayek, els protagonistes transiten entre dues realitats i almenys una d’elles és artificial. Cap d’elles resulta mínimament interessant per la incapacitat de Cahill de generar tensió dramàtica, les terribles interpretacions –Wilson mostra la vitalitat d’un ficus, Hayek sobreactua exageradament– i la successió de floretes narratives que obliguen el relat a trencar algunes de les seves regles autoimposades.

Com les pel·lícules prèvies del director, ‘Otra tierra’ (2011) i ‘Orígenes’ (2014), ‘Bliss’ és una obra desesperada per convèncer-nos de la seva intel·ligència. La seva agenda temàtica sembla que inclou temes com l’addicció, l’hedonisme, el que ens espera si no fem alguna cosa per crear un món més just i les relacions afectives que ens fan humans. Per descomptat, la intenció podria ser una altra però, en tot cas, és igual. Les seves reflexions, siguin quines siguin, es perden entre un guirigall d’idees a mig coure més pròpies d’un mal simulacre que, precisament, d’una veritable indagació intel·lectua.