Festival de Jazz de Barcelona

Ricard Gili: «La Locomotora Negra hauria pogut arribar més lluny, però no érem professionals»

La ‘big band’ degana del jazz a Catalunya s’acomiada aquest divendres al Palau de la Música després de 50 anys als escenaris

Ricard Gili: «La Locomotora Negra hauria pogut arribar més lluny, però no érem professionals»
Es llegeix en minuts

La Locomotora Negra, degana del jazz a Catalunya, diu adeu després de 50 anys als escenaris. Divendres, l’orquestra amateur més cèlebre del país torna per última vegada al Palau de la Música de la mà del 52è Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. Ricard Gili, trompetista, cantant, mestre de cerimònies i alma mater de la banda, fa comptes de mig segle dedicat a una afició que ha sigut un compromís vital.

¿Des de quan saben que ho deixen?

Des de fa un parell d’anys. En l’assemblea que fem anualment vaig plantejar que calia deixar-ho quan encara no féssim pena, per dir-ho d’alguna manera.

¿Sap si hi ha ‘big bands’ en actiu tan veteranes com la seva?

Doncs no em consta. Duke Ellington, que és el nostre referent, va formar la seva orquestra el 1924 i va morir el maig de 1974, tot i que l’orquestra va tirar endavant amb el seu fill. I nosaltres no hem volgut superar el mestre. Ni en aquest ni en cap altre aspecte.

¿Què era el jazz per a un jove de Barcelona als anys 60?

Hi havia un nucli d’aficionats molt militants, que sabien que estaven defensant una música més intensa, d’un grau superior als boleros i les cançonetes que sonaven en aquella època. Era una espècie de resistència contra el consumisme que avançava a través del rock and roll i altres succedanis.

Vostès eren fills de famílies amb recursos. ¿Mai es van sentir intrusos en una música nascuda d’una realitat tan diferent?

Sí, sí, petitburgesos i tot el que vulgui. Però la nostra actitud ha sigut sempre d’admiració. De respecte per una gent oprimida, com ho són els negres nord-americans, que mitjançant la seva música va conquerir el cor del planeta. I quan hem tingut l’oportunitat de tocar amb alguns d’ells, hem vist que valoraven que una gent tan allunyada del seu món volgués tocar la seva música. Fins i tot vam gravar un disc amb un músic negre d’Alabama, Gene Connors.

¿Creu que La Locomotora deixa descendència?

Això haurien de dir-ho ells, però crec que la Vella Dixieland, que sí que es va professionalitzar, va avançar rere el camí que vam obrir nosaltres. I després hi ha gent que ens explica que ens havien vist en concert de petits, com Dani Alonso, director de la Barcelona Jazz Orquestra. Suposo que les nostres actuacions van motivar músics més joves.

¿La divulgació ha sigut la raó de ser de la banda?

Als 60, l’aficionat al jazz era una mica un apòstol. El nucli original del grup es va formar a partir de les audicions comentades de discos que organitzava el meu pare. I aquesta actitud ens va marcar des del principi. Amb el temps, el jazz s’ha anat arraconant, i s’ha anat convertint en una música per a setciències. I la nostra preocupació sempre ha sigut mostrar que hi ha un jazz d’entrada fàcil però de molta qualitat amb què la gent s’ho pot passar molt bé. En els últims anys vam muntar la Fundació Privada de Jazz Clàssic perquè aquesta tasca de divulgació segueixi més enllà de la Locomotora.

Artísticament, ¿a què aspiraven?

Sempre hem sigut conscients de les nostres limitacions. Però aspiràvem a fer reviure en la gent les mateixes sensacions que vam tenir nosaltres veient els grans del jazz. No hem volgut ser creadors. Això no. Però sí bons intèrprets d’aquest llenguatge, parlar-lo de la millor manera possible.

¿I creu que ho han aconseguit?

El 2008, el crític nord-americà Stanley Crouch, que era a Barcelona pel festival de jazz, va venir al camerino a felicitar-nos durant un concert al Palau. «Es nota que sou aficionats, però sabeu què és el jazz i l’estimeu», va dir. Pot semblar poca cosa, però és més difícil del que sembla.

¿De quina gravació se sent més satisfet?

Hi ha un disc, ‘Originals’, de temes fets per nosaltres a mida dels nostres solistes, del qual em sento molt orgullós. I aviat sortirà ‘La Locomotora Negra 50 anys’ amb gravacions inèdites des dels 80 fins avui.

¿Alguna espina clavada?

A la Locomotora cadascú ho veurà a la seva manera. La meva única pena és que no hàgim tingut més disponibilitat. Més temps d’estudi individual, més temps per assajar. Més temps per ser millors, en definitiva. Penso que hauríem pogut arribar més lluny, però no pots demanar més a músics que no érem professionals. Agafant una mica de distància, penso que el got està mig ple.

¿I vostè? ¿Quina nota es posa, com a músic?

A mi m’ha faltat una formació reglada. Però, d’altra banda, crec que tinc qualitats que trobo a faltar en músics que són millors que jo. Virtuts que vaig aprendre escoltant molta música i gent que em va aconsellar de jove, com el pianista francès Jimmy Rena, que venia al poble on jo estiuejava. No he omplert el got, és clar. Però la meitat sí. Tinc 72 anys, la trompeta és molt exigent i no em queda gaire recorregut com a músic. Mentre pugui bufaré en grups petits, amb gent pròxima, però sense haver de gestionar res.

Una ‘big band’ és, en si mateixa, un instrument. ¿Trobarà a faltar dirigir-la?

No és fàcil manejar tanta gent i tan diversa. Ho recordaré amb agraïment, però crec que sense nostàlgia.

A Catalunya són una institució. ¿Els han temptat des de la política?

No. Quan ens han contractat per a un míting hi hem anat. I al grup en teníem un de la Lliga Comunista Revolucionària, i de vegades tocàvem en coses que organitzava. Però no ens hem significat políticament. Ni ens han vingut a buscar, tot i que a títol personal, Maragall, Trias i Pujol ens han demostrat la seva simpatia.

Et pot interesar

 ¿Li interessa el jazz que es fa ara?

Hi ha gent actual que m’interessa, com Wynton Marsalis, Terell Stafford, Cyrus Chesnutt, Nicholas Payton quan no se li’n va l’olla, Joshua Redman... Gent que no ha trencat amb el fil del llenguatge original negre americà. Però es fan altres coses que ja no m’interessaven als anys 60 ni m’interessen ara.