Crítica de ‘Spare Ribs’, de Sleaford Mods: noves (i millors) invectives contra el món modern

Un hooligan de mitjana edat que va deixant anar improperis en veu alta pel carrer mentre al seu voltant la gent eludeix el contacte visual i canvia de vorera i un paio amb aspecte de sensesostre que assenteix amb el cap i fa glops a l’enèsima llauna de cervesa del dia són, sens dubte, les estrelles del pop que el segle XXI es mereix. I aquí hi ha Jason Williamson i Andrew Fearn per reclamar el lloc. Però més enllà de la seva extraordinària (per estranyament ordinària) proposta estètica, un mirall que reflecteix l’apocalipsi quotidiana que la Gran Bretanya pija del Brexit pretén amagar sota la moqueta, existeixen un bon munt d’arguments per sostenir que els Sleaford Mods són el grup anglès més rellevant de l’última dècada. I Spare Ribs, el seu sisè elapé, els confirma pràcticament tots.

Les afiladíssimes lletres de Williamson continuen sent un imbatible catàleg d’invectives contra tot el que està malament al món modern (i de frases que demanen a crits una samarreta en què ser impreses, com aquest «Fem que fotin el Brexit amb el penis d’un cavall» que escup en la molt irada Out there), tot i que un diria que el veritable cor narratiu del disc, si és que existeix tal cosa, aquesta vegada s’amaga en les dues cançons en què el frontman dels Mods, esperonat per una lesió a l’esquena que el va fer llançar-se en braços de la codeïna i els calmants durant el confinament, evoca sense falsa nostàlgia els dies d’infància passats en una estreta vivenda de protecció oficial de Grantham, Lincolnshire.

Fishcakes, que tanca l’àlbum, és un lúgubre però emocionant passeig pel suburbi anglès de finals dels anys 70, amb les seves parets empaperades, les celebracions especials a força de peix arrebossat i els seus «regals de segona mà» per Nadal. Mork N Mindy, que es beneficia de la fabulosa presència de la jove cantant de Bournemouth Billy Nomates (també col·labora al disc Amy Taylor, del grup de punk-rock australià Amyl and The Sniffers), recrea amb cruesa el sentiment d’alienació d’un preadolescent tancat al seu quarto un diumenge a la nit en ple divorci dels pares.

Si Williamson ha afegit registres a la seva escriptura sense perdre punteria, es pot dir el mateix de les eficacíssimes bases instrumentals que aporta Fearn, el talent del qual per construir suggerents paisatges sonors amb molt pocs elements té alguna cosa de portentós, des de l’enganxós ritme synth-pop d’Elocution  (¿algú ha esmentat Human League?) al baix electro-funk de Spare Ribs. L’home del laptop i la cervesa recorre el traster on s’emmagatzemen les restes del post-punk/techno/indie-rock/hip-hop de les últimes quatre dècades a la recerca de les peces que millor encaixen amb les lúcides diatribes del seu soci i les acobla amb particular mestria. El resultat és un disc major d’un grup necessari. No canvieu de vorera la pròxima vegada que es creuin al vostre camí. - Rafa Tapounet.

ALTRES DISCOS DESTACATS

 Noble cantant mallorquí sorgit de l’indie dels 90 amb The Tea Servants, Munar reafirma una identitat pop adulta casant el nervi de la seva versió juvenil amb el gir melòdic refinat, i deixant ara fora de focus el registre més folk-rock. Un Munar tan sobri com funky, amb el seu punt vocal trencadís, entre David Byrne i Stuart Staples, i una lírica irònica d’ecos cohenians: «Democracy is coming to your neighborhood», adverteix a la sibil·lina peça d’obertura, ‘Trust’. - Jordi Bianciotto

Per ingredients, l’estrena de la pianista Lucia Fumero està feta de tradició clàssica, jazz, folklore de Llatinoamèrica i pop. Però aquesta és la descripció asèptica. Perquè anant al que importa, aquí hi ha inventiva, sentit del joc i cançons –unes molt lluminoses, d’altres en penombra– que barregen aquests ingredients amb absoluta naturalitat. Recolzada en les veus còmplices de Rita Payés o Eva Fernández i al capdavant d’un trio amb ‘groove’ propi, Fumero s’estrena parlant la seva pròpia llengua. - Roger Roca.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Aquest disc és la constatació que Rojuu pot jugar al que vulgui, cosa que sempre és notable. Aconsegueix ser emocionant malgrat que l’oient no sigui un perfecte coetani. No té por de provar amb sons i distorsions (en el productor Carzé té un perfecte aliat). A ‘Roku Roku’ hi ha fins i tot un ‘sample’ d’homenatge a Camela. El disc comença molt bé, amb un viatge interromput amb Maria Blaya, però continua sense perdre pistonada. El català transita com un perfecte cronista per estadis universals de l’adolescència que retrata sovint des de la melancolia. Ignasi Fortuny

De la paràlisi pandèmica poden sortir brots de vitalitat, com la reunió de Madee, banda de Cabrils que va deixar empremta amb la seva èpica emo fa un parell de dècades. Replegada al voltant del seu productor, Santi García, i amb gairebé tots els seus titulars (inclòs Ramón Rodríguez, The New Raemon), desprèn domini de la ciència elèctrica, ara amb més mitjos temps, construint cançons dotades d’un fons intangible, més grans que la suma de notes i harmonies. Serà la maduresa. Jordi Bianciotto