Paul Morrison: «S’ha d’ensenyar que les persones grans poden disfrutar moltíssim»

Paul Morrison (Londres, 1944) aborda l’amor en la tercera edat a ‘23 paseos’, una serena i delicada pel·lícula entorn de la relació que sorgeix entre dos avis (els britànics Alison Steadman i Dave Johns) que es coneixen passejant els seus gossos i descobreixen que bonic que és tornar a il·lusionar-se i trobar consol mutu per a la seva solitud. 

-A les pel·lícules d’amor adolescent tot sembla nou i excitant, però, no obstant, a ‘23 paseos’ es planteja que a mesura que complim anys, anem acumulant càrregues a l’esquena i això ens impedeix avançar.

-Jo crec que mai és fàcil enamorar-se, ni tan sols quan s’és jove. Però en aquest cas, aquests dos personatges són autèntics herois. ¿Per què? Perquè tots dos són capaços de conquistar els seus dimonis, tots els que han anat arrossegant al llarg de les seves vides, i no només de perdonar-se a si mateixos, sinó també l’un a l’altre, de manera que accepten els errors del passat i també els de la seva relació. 

-¿Què és el que més li molesta del tractament que se sol donar en el cine a les persones grans? 

-Hi ha una sèrie de clixés, de llocs comuns sobre la gent gran, que no suporto. El primer és sempre el mateix, estan deprimits i estan sols. El segon és que les dones grans no poden ser res més que mares i àvies, no tenen una vida independent, es dediquen íntegrament als altres. I en tercer lloc hi ha el sentimentalisme, com passava a ‘L'exòtic Hotel Marigold’. Que no és que estigui malament, però no es prenia els seus personatges seriosament, tot era de mentida. I són precisament aquestes tres coses les que he intentat evitar al fer aquesta pel·lícula. 

-¿Creu que continua existint un tabú a l’hora de plasmar el sexe entre persones grans a la pantalla? 

-M’agradaria pensar que no, però no n’estic segur. Jo crec que hi ha algunes pel·lícules que han ajudat a trencar-lo. Però el cert és que el discurs de la joventut sembla que ho ocupi tot, està molt idealitzada, i amb ella els cossos perfectes. Crec que és molt important mostrar que les persones grans poden disfrutar moltíssim, ser feliços i que també tenen necessitats físiques. 

-La pel·lícula també inclou algunes reflexions entorn de les diferències socials entre els dos personatges i sobre el tema dels ajuts a la dependència. ¿Volia denunciar aquesta situació? 

-En totes les meves pel·lícules es barreja el polític i el personal. I al Regne Unit s’ha posat de manifest que el sistema de benestar i la seguretat social no funciona, sobretot després de la crisi de la Covid, que ha fet col·lapsar les dues coses de manera fulminant i definitiva. Quant al tema de les classes socials, la meva intenció era que els prejudicis es poguessin superar, i en aquest cas l’amor els ajuda a sobreviure i florir. 

-¿Quina és la seva relació amb Espanya? La seva anterior pel·lícula, ‘Sense límits’ (sobre l’amistat entre Dalí, Buñuel i Lorca) es va rodar aquí i el castellà té un paper important a ‘23 paseos’.

-L’anècdota que s’hi explica em va passar a mi. Jo em disposava a venir a Espanya a rodar ‘Sense límits’ i passejant el meu gos Benji vaig conèixer una senyora que va començar a donar-me classes d’espanyol mentre fèiem un volt. Coses bàsiques com ‘rodar’, ‘acció’, etc. A més, m’encanta Espanya, totes les vacances les he passat allà en família. 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

-A la pel·lícula, els gossos sintonitzen d’una manera més ràpida i instintiva que les persones. ¿Creu que cada vegada resulta més difícil connectar? 

-Sobretot ara, que ens estan ensenyant a no tenir contacte amb ningú, a mantenir les distàncies. Quan veig una pel·lícula pre-Covid em sorprenc: ¡com poden estar tan junts els personatges! Ho hem interioritzat de manera rapidíssima. Per això crec que és moment de prendre consciència de com d’important és tenir connexions reals amb els altres. Si aconseguim superar tot això és precisament per poder tornar a abraçar els nostres familiars i amics. I mentre la cosa segueixi així, no hi ha excusa, s’ha de trucar ja sigui per telèfon o per Zoom a la gent que estimem i dir-ho.