Crítica de ‘Curso de levitación intensivo’: Bunbury, rock redemptor per al dia després

La pandèmia ha alentit el ‘modus operandi’ de molts artistes, paralitzant-lo fins i tot, mentre que ha esperonat altres a ser més creatius i resolts, i a publicar més material del que tocava: heus aquí els doblets discogràfics de Bad Bunny i Taylor Swift, i ara, el de Bunbury, que entrega aquest ‘Curso de levitación intensivo’ només sis mesos després de la seva anterior obra, ‘Posible’. Àlbum sorgit de les ombres del confinament, amb vista a un món postapocalíptic, del qual s’alcen cançons esveltes, fetes de rock musculós i electrònica.

Bunbury havia parlat de ‘Posible’ com de la culminació d’una trilogia (després de ‘Palosanto’, 2013, i ‘Expectativas’, 2017) encaminada a desenvolupar un so contemporani allunyat de les categories estilístiques d’etapes anteriors, ja fossin els impulsos fronterers o el cabaret llatí. Ara, aquest curs pot considerar-se una extensió d’aquest cicle d’àlbums, o potser una obra frontissa. La perspectiva del temps ho dirà. Respecte a ‘Posible’, la foto s’ha mogut només molt subtilment: hi ha un rearmament de les trames fredes de sintetitzador filoindustrials, si bé la complexió de les cançons és més física, amb el baix i la bateria bombant amb força. Els saxos han arribat per quedar-se, amb l’entrada en escena del trio britànic The Comet is Coming, traçant fins i tot insinuacions jazzístiques. 

Nou ordre, por i alienació

El canvi és més notori en matèria de textos, on persisteix la foscor de ‘Posible’, però no tant entorn de cavil·lacions íntimes, sinó mirant al paisatge Covid-19 i més enllà. Les cançons van ser compostes majoritàriament en temps pandèmic, i els títols parlen per si sols: ‘N. O. M.’, apuntant al «nou ordre mundial», que «sap el que fa», apuntalant-se en un mig temps d’invasiu rock cibernètic; ‘El día de mañana’, sobre la gestió de la por, embolicada en una intranquil·la nebulosa sònica, o ‘Tsunami’, en què un Bunbury enfurismat parla en nom d’un poder superior que ens aliena («el tiempo pasa y cada vez / agachas más la cabeza»). Més irades són, si és possible, ‘Malditos charlatanes’, gravitant al voltant un crescendo majestuós, i ‘La gran estafa’, constatació de la solitud enmig del caos, coronada per un frugal saxo de tons sinistres, en una sintonia pròxima al Bowie de ‘Blackstar’.

Malgrat tot en aquest paisatge enrarit mana una idea de bellesa que Bunbury fa avançar entre les ruïnes i el pànic, i que esclata amb nitidesa a ‘El precio que hay que pagar’, el tema triat (a posteriori) com a ‘single’.

Disc sorgit de l’imprevist, tèrbol i bonic, aireja dimonis i pressentiments que ja podien llegir-se entre línies en els seus últims treballs, i pot cotitzar entre les obres àlgides de l’aragonès, proposant no tant una immersió als inferns com una mirada desperta el dia després.

ALTRES NOVETATS

¿Què vas fer tu el 2020? Alguns s’han vist bloquejats per la pandèmia, però no Kieran Hebden, àlies Four Tet, que ha sorprès publicant un parell d’àlbums per sorpresa, i això després d’haver tret ja ‘Sixteen oceans’ al març. En honor a la veritat, només ‘Parallel’ es compon de material nou: una llarga suite contemplativa i còsmica (27 minuts) a la qual segueixen talls més orientats al beat, com la meravella techno ‘Parallel 4’, cosina germana de ‘Baby’. – Juan Manuel Freire

Sembla increïble que tot el que passa en aquest autoretrat surti d’un piano tocat en viu. Però així és. El veterà improvisador Agustí Fernández es posa literalment a les entranyes de l’instrument –en la seva manera de tocar, les tecles són el de menys– per arrencar-li al piano sons que semblen d’un altre món. I amb aquests sons i una agilitat fora de sèrie per encadenar idees, construeix una música que canvia sense parar, d’una bellesa estranya però hipnòtica. Un viatge colpidor. - Roger Roca

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El raper mallorquí surt de la línia que l’ha portat a l’èxit amb un disc heterogeni clarament inspirat en el so afro, però també en el llatí. Rels B ha compost el seu treball més musical, que ha portat a un terreny que encaixa a la perfecció amb un artista sempre melòdic i pròxim a l’r&b. I, alhora, un àlbum delicat i madur que neix de moments personals complicats. També amb la pandèmia com a agreujant. Es mostra vulnerable, sincer i comparteix el que el turmenta de la fama sense victimismes. - Ignasi Fortuny

Res millor que una bona pandèmia perquè Cabaret Voltaire se senti cridat a tornar a l’acció. És el seu primer àlbum en 26 anys, i tot i que del trio clàssic només en queda Richard H. Kirk, ressorgeix aquí la seva electrònica minimalista industrial, la seva música de ball postnuclear i els seus collages de ‘samples’ de malson amb pistes de house i dub. L’influent artefacte de Sheffield, endurit i sense donar treva, com si tampoc ara pogués permetre que la realitat sigui més intimidadora que la seva música. - J. B.