El Palau va celebrar Beethoven de la mà de Valentina Lisitsa

 

 Amb la pandèmia pel mig, poques van ser les institucions a nivell internacional que van poder celebrar com es mereixia el 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven el 16 de desembre. El Palau de la Música Catalana va apostar per un recital de piano, instrument del qual el geni de Bonn va saber treure tot el seu potencial.

Per a la celebració es va comptar amb una intèrpret que fins fa poc no s’havia consagrat als grans escenaris, sinó en xarxes socials. Valentina Lisitsa va saltar a la fama gràcies a Youtube, plataforma en la qual durant una dècada ha anat pujant interpretacions, algunes de les quals superen els 50 milions de reproduccions. Amb un d’aquests ‘hits’, precisament de Beethoven, la ‘Sonata per a piano núm. 14 en do sostingut menor, op. 27, núm. 2, Clar de lluna’, va començar el programa en un Palau que va esgotar el paper del seu restringit aforament per celebrar un dels músics més influents de tots els temps (el recital també es va retransmetre gratis per ‘streaming’).

La pianista ucraïnesa va demostrar una exquisida sensibilitat i una gran destresa tècnica i expressiva, amb una digitació neta, contrastada, flexible i que sap ressaltar les veus adequadament, una cosa especialment complexa en les obres escollides. La seva actuació va ser un veritable ‘tour de force’ consumat amb excel·lència.

La ‘Clar de lluna’, amb els seus dos primers moviments exposats amb ‘tempi’ especialment lents i sentits per contrastar amb un ‘presto agitato’ de gran caràcter i velocitat adequada, es va oferir com a regal, ja que en principi el programa anunciava unes altres quatre sonates, a les quals es va sumar aquesta popular peça.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

La ‘Sonata núm. 15, en re major, op. 28, Pastoral’, contemporània de l’anterior, va resultar més equilibrada en el seu conjunt, un cant a la naturalesa l’‘allegro’ del qual va mostrar frescor a l’inici i més profunditat en el seu desenvolupament. El ‘Rondó’ final va ser coronat amb virtuosisme i passió, característiques comunes vistes en la popular ‘Sonata núm. 17, en re menor, op. 31 núm. 2, La tempestat’, plena de contrastos, sempre remarcant les veus. Després d’una electritzant ‘Sonata núm. 21 en do major, op. 53, Waldstein’ –de les més difícils del repertori–, el recital va culminar amb una impecable i ovacionada ‘Appassionata’, la ‘Sonata núm. 23, en fa menor, op. 57’, servida amb grans mitjans expressius.