’My mexican bretzel’, retrat d’una dona en silenci

En ocasions els processos d’elaboració d’una pel·lícula poden resultar igual de fascinants que el seu resultat. ‘My mexican bretzel’ és un d’aquests casos.

El més recomanable és endinsar-s’hi gairebé verge, sense massa informació per deixar-se sorprendre pel mecanisme que planteja. Però el cert és que, una vegada culminat aquest viatge, resulta inevitable voler saber-ne més, sobretot després de llegir la frase final, que t’obliga a replantejar-te tot el que has vist fins aquell moment. Com passava en algunes pel·lícules de M. Night Shyamalan, però a través dels motllos del documental creatiu.

Fa deu anys, Nuria Giménez va acompanyar la seva mare a Suïssa a recollir les pertinences del seu avi després de la seva mort. Al soterrani hi va trobar 50 bobines, la majoria de 16 mm i algunes de 8 mm que la van intrigar. Se les va emportar a Barcelona i va descobrir que el seu avi havia filmat la seva dona al llarg de vint anys, des dels anys quaranta fins als seixanta en estampes quotidianes que pertanyien a alguns dels seus viatges.

La Nuria no havia arribat a conèixer la seva àvia, així que es va inventar una història, la de Vivian Barnett, una dona de classe acomodada que escriu un diari a través del qual podem accedir a les seves més íntimes reflexions sobre la solitud, el matrimoni, el desig, la traïció o els dubtes.

«Al principi no sabia què fer amb tot aquest material», explica Nuria Giménez . «De manera que vaig començar a experimentar amb les imatges, a jugar amb elles, les vaig visionar un munt de vegades, vaig fer peces curtes i vaig anar creant un vincle amb elles. D’altra banda, em vaig posar a escriure coses que em passaven pel cap, un argument, noms de personatges, frases, conclusions, però sense pensar en les imatges. Va ser molt més tard quan vaig buscar la manera d’encaixar les dues parts, al mateix temps que la Vivian anava adquirint una entitat pròpia».

Transformar la realitat

Aquest procés creatiu, aquesta recerca, aquest viatge, va durar gairebé set anys. Malgrat el vincle familiar que existia, sempre va tractar el material com si fos ‘metratge trobat’ per prendre distància. «Apropiar-se d’unes imatges és un tema delicat, manipular-les també. Jo volia construir una cosa diferent a partir d’elles, així que no volia caure en la temptació de pensar... ¿què diria el meu avi si veiés això?».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Durant el camí, va prendre algunes decisions importants, com no utilitzar la veu en off. Les reflexions de la Vivian apareixen a través d’intertítols, però no es tracta d’una pel·lícula muda, ja que el so en determinats moments adquireix una importància fonamental. «Volia reflexionar sobre la dona en aquella època, tot i que hi ha moltes coses amb què ens podem sentir identificades ara, als anys quaranta les dones no tenien veu, per això no escoltem a la pel·lícula la de la Vivian. El seu marit és el que maneja la càmera, el que l’apunta amb ella, és el que condueix, el que decideix què es mira i què es pot veure, i mentrestant, ella té una altra manera d’expressar-se, cap a dins, sense que ningú se n’assabenti».

‘My mexican bretzel’ es va estrenar l’any passat al Festival de Gijón on va guanyar diversos premis importants, però no va ser fins a l’edició virtual del D’A Film Festival Barcelona quan va obtenir veritablement una enorme ressonància. Els espectadors, tancats a casa durant la quarantena, es van acostar a aquesta història sense saber-ne res, gairebé com si fossin espies de la vida d’aquesta misteriosa dona que obria les portes a la seva intimitat. Les xarxes es van omplir de comentaris i la pel·lícula es va convertir en un petit fenomen. Ara s’estrena a la gran pantalla, una formidable oportunitat per descobrir-la o tornar a endinsar-se en totes les seves capes per extreure noves i inesperades lectures.