’Nieva en Benidorm’: la virtut de l’estranyesa

‘Nieva en Benidorm’ probablement sigui la pel·lícula més enigmàtica que ha fet Isabel Coixet. Pot ser que no sigui perfecta, però tampoc li fa cap falta perquè l’important és perdre’s-hi i deixar-se portar pels misteris que amaguen els seus racons. Té una qualitat que poques vegades s’assoleix, la de causar veritable sensació d’estranyesa. Ho fa des del mateix títol en forma d’oxímoron, però va molt més enllà.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

La directora ens submergeix en un univers en el que l’anòmal, la imperfecció, es converteixen en protagonistes de la funció. ¿Hi ha res més marcià que Benidorm? Com ella mateixa ha dit, la ciutat sembla treta d’una novel·la de J. G. Ballard, i no és casual que l’escriptor s’enamorés d’aquesta zona valenciana. Coixet intenta traslladar aquesta idiosincràsia atapeïda de singularitats al cor d’una història que utilitza la decadència per parlar de la puresa i el grotesc, per representar la fragilitat de l’ésser humà.

Els seus personatges són éssers ferits. Ella (Sarita Choudhury) ha viscut molt, ell (Timothy Spall), gens. Són com un anticicló i una borrasca, però en el fons als dos els falta afecte i tendresa en les seves vides. ‘Nieva en Benidorm’ és un drama romàntic en l’edat madura, però les seves entranyes es tenyeixen de “noir”. Però no un “noir” qualsevol, un “noir” a Benidorm, amb carnissers mafiosos o espectacles de ballarines vaginals. I així, com per art de màgia, el que sempre havíem considerat xavacà o de mal gust, es converteix en bellesa ferida i poesia crepuscular.