Crítica de 'Crónicas de Navidad 2': relatiu regal anticipat

Segons els càlculs de Ted Sarandos, cap de continguts de Netflix, la primera part de ‘Crónicas de Navidad’ va fer en visionaments l’equivalent a 200 milions de dòlars de taquilla. I això només durant la primera setmana. Pot ser que aquests comptes resultin una mica eteris (¿quanta gent la va veure sencera? ¿quants nens van repetir?), però, sigui com sigui, vint milions de ‘plays’ en set dies no és cap broma. Una altra ronda de cròniques semblava cantada. 

Després de conèixer aquesta Sala de Cartes tan Hogwarts en el primer episodi, en ‘Crónicas de Navidad 2’ podem conèixer en profunditat l’hàbitat del Pare Noel (Kurt Russell) i la Mama Noel (Goldie Hawn, compartint protagonisme amb el seu marit 33 anys després d’’Un mar de líos’). La jove Katie (Darby Camp) torna allà per les males arts d’un Belsnickel (Julian Dennison) que, en la visió de Netflix, poc s’assembla al maltractador cobert amb pells del folklore alemany; aquí és un elf convertit en humà macarra per una maledicció i decidit a cancel·lar el Nadal. Katie i el seu nou mig germà, l’hipocondríac Jack (Jazhir Bruno), miraran d’arruïnar-li el pla unint forces que ni tan sols sabien que tenien.

Després d’exercir com a productor en la primera part, Chris Columbus, antic Mides del cine familiar, s’anima aquí a dirigir i coescriure. Es poden detectar alguns rastres de clàssics sorgits de la seva imaginació: hi ha perillosos homes de massapà (aquesta vegada explosius), com a ’El jove Sherlock Holmes’; petites criatures agressives (aquesta vegada elfs, no mogwais passats per aigua), com a ’Gremlins’, o escenes d’aeroport tan intenses com les de ’Sol a casa’.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Per desgràcia, Columbus ha perdut una part del seu toc màgic, o potser l’assequibilitat dels efectes digitals ha malmès els plaers de l’artesania. On als vuitanta hi havia sentit de la meravella, ara només hi ha tones d’efectes digitals dubtosos. Més a vegades és molt poc: un sol ninot (Baby Yoda, diguem-ne) resulta mil vegades més efectiu que la tropa d’elfs infogràfics de ‘Crónicas de Navidad 2’, per molt que un d’ells tingui la veu de Malcolm McDowell. Ho han llegit bé. 

La pel·lícula guanya força quan menys es basa en l’exuberància digital. A la millor escena (parin per evitar espòilers) no hi ha rens voladors, Gats Yule ni portals dimensionals: només una filla dient adeu, tardanament, al pare que va morir, com en un episodi sentimental de ‘La dimensión desconocida’. La tristesa de Darby Camp és contagiosa, igual que, en un altre moment salvable, el goig de Kurt Russell cantant un tema original de Steven Van Zandt (’The spirit of Christmas’) en companyia de la Darlene Love en persona.