'Las cuatro esquinas y Madrid': rugits punks contra el sistema

‘Las cuatro esquinas y Madrid’ no és sinó la tercera entrega de la trilogia ‘Los demenciales chicos acelerados’, que el català ha dedicat a la música que compon bona part de la banda sonora de la seva joventut. La primera, ‘Euskadi y tal’, la va dedicar a l’escena punk basca –grups com Kortatu, Negu Gorriak, Delirium tremens, Naste Borraste, Soziedad alkoholika, Barricada i Lehendakaris muertos–, i a ‘Barcelona y alrededores’ va repassar grups catalans dels anys 80 i 90 com La Banda Trapera del Río, Decibelios, Subterranean Kids i Piorreah. Anteriorment havia completat sengles documentals sobre tres grups clau en la història del punk basc i espanyol: ‘Las más macabras de las vidas’ (2014), sobre Eskorbuto; ‘Inadaptados’ (2015), sobre Cicatriz; i ‘No somos nada’, centrat en La Polla Records.

L’exhaustiu projecte, recorda, va néixer amb vocació acadèmica. «El 2013 jo estava cursant la llicenciatura en Història i, com que allà no m’explicaven la Transició, vaig decidir explorar-la indagant sobre la música d’aquest període». Va descobrir que fins aleshores ningú s’havia pres la molèstia de documentar el punk fet a Espanya. «En aquest país mai s’ha prestat prou atenció a l’‘underground’», lamenta. «Durant molt temps només va interessar la ‘movida’ madrilenya, una música estúpida que rebia subvencions perquè, en lloc de parlar de política, les seves lletres deien coses com «mueve la pierna, mueve el pie».

Més censura i control social

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El treball cinematogràfic de Grau és una prolongació dels reportatges televisius que va començar a firmar fa dècades per a canals com TV Clot i BTV i posteriorment en el programa ‘Metrópolis’ de Televisió Espanyola; en altres paraules, un desafiament a les convencions de la no-ficció. Basant-se en el ‘mash up’ d’imatges d’arxiu utilitzades sense permís, àudios i vídeos de pel·lícules i grafismes satírics, ‘Las cuatro esquinas y Madrid’ posa en paral·lel el seu propi recorregut musical pel territori espanyol amb el de l’avenç del feixisme durant la guerra civil. Imatges dels bombardejos de Cartagena el 1936 es barregen amb escenes d’‘Aterriza como puedas’, i fragments d’‘El resplandor’ il·lustren el record de la matança de 1.800 persones a Badajoz. La narració d’‘A la recerca de l’arca perduda’ es juxtaposa amb imatges del No-Do; el general Mola es confon amb Terminator, i Franco es converteix en àlter ego de Rambo.

Mentrestant, Grau rememora els anys daurats de bandes essencials del rock nacional com Extremoduro, Reincidentes, Ilegales, Sinistre total, Os Resentidos, i Manolo Kabezabolo, però també, diem, recorda formacions desconegudes com Qloaca il·legal o Peste y Mierda. Unes i altres encapçalen una radicalitat de la qual avui, reconeix el director, pràcticament no hi ha rastre; en part, perquè «hi ha més censura i més control social, i si algú cantés el que cantaven aquests grups el ficarien a la presó»; però també, lamenta, per falta d’esperit crític. «Només ens hem de fixar en el que està passant en la política del país per comprendre que el punk és més necessari que mai. I, tot i que és cert que rapers com Valtònyc o Pablo Hasél recuperen aquesta actitud, la majoria de música actual està feta per gent que sembla estar en zel tota l’estona».