Sis raons per unir-se al Club Pickwick

El Grup Enciclopèdia, en col·laboració amb la Fundació Pere Coromines i la Universitat de Girona, acaba de publicar, en tirada única de mil exemplars, una colossal edició bilingüe (i encarada) de l’obra, en anglès i català, a partir de la traducció que Josep Carner va fer el 1931 per a Proa, que constitueix un monument filològic i literari per si mateixa. La iniciativa, d’una ambició sense igual en l’àmbit de les llengües romàniques, ha sigut coordinat pels doctors Jaume Coll i Joan Ferrer i s’ha concretat en un luxós volum de gairebé 1.600 pàgines que inclou, a més dels textos de Dickens i Carner, abundants notes, un estudi introductori a càrrec de Coll, un ‘dramatis personae’, les il·lustracions de Robert Seymour i Phiz que van acompanyar la primera edició de la novel·la, un mapa de llocs pickwickians i un extens glossari de català carnerià, entre altres extres.

«Una gran bogeria cultural», en paraules del director general del Grup Enciclopèdia, Joan Abellà. En qualsevol cas, un contundent argument per acostar-se a (o retrobar-se amb) Samuel Pickwick, el guru de la perplexitat feliç. Aquí va una altra mitja dotzena de bones raons per unir-se al seu club.       

EL NAIXEMENT D’UN GENI

Llegir ‘Pickwick’ és com presenciar en primera fila el ‘big bang’ que dona origen al fenomenal univers dickensià. Tot i que no sempre ben ordenats, allà hi ha ja tots els elements amb què l’autor construirà la seva sideral carrera literària en els següents 30 anys. La seva condició d’obra per entregues que ni tan sols va néixer amb la pretensió de ser una novel·la (Dickens va ser contractat per redactar els textos que havien d’acompanyar les il·lustracions de Robert Seymour sobre les aventures d’un grup d’aventurers aficionats a l’esport) permet veure gairebé en directe com un escriptor de només 24 anys va prenent consciència del seu geni fins a imposar de forma aclaparadora la seva incontenible veu creadora i subvertint tot el projecte (el pobre Seymour es va acabar volant la tapa dels cervells, literalment, i va haver de ser substituït per Hablot K. Browne, àlies ‘Phiz’). Un prodigi.

UN DUO HILARANT

A la manera de Cervantes, i a falta d’una trama lineal que unifiqués el relat, Dickens va dotar d’equilibri el conjunt d’episodis solts que integren la novel·la articulant-los entorn d’una parella protagonista formada per un cavaller il·lustrat amb set d’aventures i un criat sense estudis el sentit de la lleialtat del qual és semblant a la seva irresistible comicitat. L’aparició d’aquest últim, de nom Sam Weller, no es va produir fins a la sisena entrega de l’obra i va permetre a l’autor alliberar Samuel Pickwick de la seva condició de personatge bufonesc propens a tenir accidents per arribar a l’estatus d’heroi amable i generós (un «monument de salut moral», va dir d’ell G. K. Chesterton). La irrupció en escena de Sam Weller, amb el seu irrefrenable costum de completar cada frase amb una coda humorística («buida el pap, com va dir un pare al fill que s’havia empassat un quart de penic»), va divertir tant els lectors que en tot just un mes les vendes de ‘Pickwick’ es van multiplicar per 100. 

SECUNDARIS DE PRIMERA

La galeria és tan extensa com fascinant: el conco enamoradís Tracy Tupman, l’aspirant a poeta Augustus Snodgrass (a qui no se li coneix un sol vers en tot el llibre), l’esportista maldestre Nathaniel Winkle, l’encantadora Arabella Allen (nom meravellós, per cert), els pèrfids procuradors Dodson i Fogg, el generós amfitrió Mr Wardle i la seva adorable família, el rodanxó narcolèptic Joe, la vídua ofuscada Martha Bardell, l’entabanador reverend Stiggins, amant del rom de pinya... I, per descomptat, l’atrabiliari tarambana Alfred Jingle i els seus hilarants rotllos en estil telegràfic: «Els caps, els caps, compte amb els caps. L’altre dia. Cinc nens. La mare, una senyora alta. Tots menjant entrepans. Es va oblidar de l’arc. Crac. Paf. Els nens tornen. La mare decapitada. L’entrepà a la mà. Sense boca on posar-lo. El cap de la família decapitada. ¡Terrible! ¡Terrible!».    

AQUÍ LA BONDAT TÉ PREMI

No és una casualitat que de la ploma de Dickens sortís el que potser és el conte nadalenc més celebrat de tots els temps, ja que ningú com l’escriptor de Landport va saber impregnar a les seves històries i personatges d’aquest aire de riallera benevolència gairebé infantil que associem a la festa de la nativitat. I malgrat la joventut del seu autor (24 anys, cal insistir en això), ‘Pickwick’ és ja un exemple suprem d’aquesta portentosa capacitat per entendre i retratar la vida a partir de la pietat (o de l’empatia, per utilitzar un terme actual desproveït de connotacions religioses) que va caracteritzar tota la seva obra.

Cal tenir el cor de tungstè per no commoure’s davant el desplegament d’afecte, generositat i alegria que guia les històries de Samuel Pickwick i els seus amics i per no congratular-se al veure com el destí acaba recompensant les seves bones accions, per més que arrufin les celles els enemics de la felicitat en l’art. És cert que al llarg de la seva carrera Dickens es va mostrar decidit partidari dels finals feliços (si entenem com a tals aquells en els quals el sentiment noble obté premi i la mesquinesa és castigada), però en cap cas pot dir-se que ‘Pickwick’ acaba bé, perquè, senzillament, ‘Pickwick’ no s’acaba mai.

L’EXALTACIÓ DE L’AMISTAT

És difícil trobar una novel·la que resulti més aliena als rigors del confinament domiciliari (o del tancament sistemàtic dels llocs de trobada, que ve a ser el mateix) que ‘Pickwick’, la crònica d’un món en el qual la felicitat cal compartir-la amb els amics perquè els amics són la veritable font de la felicitat. En la seva admirable monografia sobre Dickens, Chesterton inclou un passatge que sintetitza millor que res el que aquí s’intenta remarcar: «M’atreveixo a esperar que no hi hagi persona en aquest món a qui no hagi ocorregut alguna vegada trobar-se amb els seus amics més irresistibles, entorn d’una taula, xerrant lliurement en una d’aquestes vetllades en les quals les ànimes de la gent s’obren soles com grans flors tropicals. [...] El que hagi conegut alguna d’aquestes vetllades podrà entendre les exageracions de Pickwick; el que no les hagi conegut no serà capaç de disfrutar de Pickwick, i em sembla que tampoc del cel».

Notícies relacionades

10 pel·lícules d’estrena en plataformes que no et pots perdre al maig

El Grec obre etapa amb Leticia Martín al davant i aposta per més música i teatre

La referència de Chesterton a la taula no és gratuïta. En aquesta novel·la es menja i es beu molt i bé. A les taules de les posades, però també a les cases particulars, als pubs, en els pícnics campestres, en els viatges en diligència i fins i tot en un partit de criquet en el qual es consumeixen «torrents de cervesa, filets de bona carn, rostit de porc, ronyons rostits, carn freda i entrepans en abundància.» Un estudi ha xifrat en 295 les ocasions en què a ‘Pickwick’ s’ingereixen begudes d’alta graduació. Una ressenya apareguda a l’‘Edinburgh Review’ va dir sobre el llibre: «Una novel·la sobre bons licors que acaba convertint-se en una novel·la sobre bones persones». Brindem per ella.

DEL JUTGE AL MANYÀ

’Pickwick’ va tenir una acollida clamorosa. Com va escriure el novel·lista i assagista francès André Maurois a propòsit del llibre, «s’endevinava que l’autor estimava els homes i els homes li ho agraïen». I aquests homes pertanyien a totes les edats i a tots els estrats socials. Lord Denman, cap de la cúpula judicial del Regne Unit i president del Tribunal Suprem, llegia les entregues de ‘Pickwick’ a l’estrada mentre el jurat deliberava; un dels primers biògrafs de Dickens relata la impressió que va causar a l’escriptor veure un manyà de Liverpool llegint ‘Pickwick’ per a un embadalit auditori de no pas menys de 20 persones, homes, dones i nens, la majoria analfabets. Amb la seva primera novel·la, Dickens va aconseguir el rar miracle de reunir en l’abraçada de la literatura els més poderosos i els més desfavorits. Un públic ampli (transversal, diríem ara) i entusiasta el favor del qual acompanyaria l’autor al llarg de tota la seva carrera.