Les sis millors estrenes de cine en 'streaming' per al aquest cap de setmana

Els crítics d’EL PERIÓDICO ressenyen, com cada setmana, les estrenes de cine més destacades d’aquesta setmana. En aquest cas, amb les sales tancades a Catalunya, films que arriben a les plataformes de streaming i es poden veure des de casa.

A continuació, les pel·lícules d’aquesta setmana:

L’interès d’aquest film d’intriga amb generosa ració ‘gore’ no està tant en el seu estil d’animació, amb un dibuix de traç gruixut i uns moviments de vegades molt poc acurats, com en la premissa central de la història i els girs que assumeix a mesura que avança el metratge. Quatre germans són requerits a les oficines de la poderosa empresa cibernètica del seu pare, un tipus ambiciós i sociòpata que els va maltractar de petits i ara desitja venjar-se per la manera com els quatre fills van impedir el seu ascens a la vicepresidència del país.

Aquesta història de venjança paterna deixa aviat el seu ancoratge realista per convertir-se en un joc de rol gegant condicionat per les decisions d’una espècie de déus, en la seva funció de demiürgs, i els bucles temporals. Algunes seqüències de sadisme físic podrien haver-se inclòs en qualsevol de les entregues de la saga ‘Saw’. Uns quants moments en blanc i negre tacat de vermell resulten molt efectius. I el repartiment de veus atrau ràpidament l’atenció: el veteraníssim William Shatner, lloat capità Kirk de l’‘Enterprise’, posa veu a l’omnipresent narrador, mentre que Ray Wise, el pare de Laura Palmer en els dominis de ‘Twin Peaks’, és el que parla en boca del dement pare, personatge que, a més, té faccions molt semblants a les de Wise. PER Quim Casas.

La quarta pel·lícula de l’alemany Ulrich Köhler és una relectura de l’arquetip de l’últim home viu, tot i que una que menysté dels desafiaments de la supervivència i busca un enfocament més serè. Després de descobrir que de sobte el planeta està desert, de fet, el seu protagonista només necessita uns petits ajustos físics i emocionals abans d’oblidar la seva trista vida passada i disfrutar de la seva nova situació, i en el procés sembla funcionar a tall de crítica de les estructures socials capitalistes que ens governen. Almenys, això sí, fins que Köhler introdueix un altre supervivent en el relat, i llavors el relat adopta maneres de drama conjugal per suggerir que, tot i que l’ésser humà pot canviar d’actitud en circumstàncies extremes, en el fonamental la gent mai canvia.

En tot moment, ‘In My Room’ ofereix un estudi de personatge elegant i auster, i se situa en una proximitat prudencial respecte a l’heroi, deixant que es doni a conèixer més a través de l’entorn que dels diàlegs. El retrat és tan subtil que alguns espectadors potser trobin a faltar una exploració psicològica més evident, tot i que això no els impedirà reconèixer la seva nitidesa, el seu sec sentit de l’humor i la seva profunda humanitat. PER Nando Salvà.

En particular des de la notable ‘Como locos’, el director ‘indie’ Drake Doremus ha fet de la seva carrera un estudi de les complexitats de les relacions romàntiques, ja sigui amb paisatge pròxim (‘Breathe in’, ‘Newness’) o de ciència-ficció (‘Almas gemelas’, ‘Zoe’). Però una cosa com ‘Finales, principios’ suggereix que ha arribat al final d’un camí i hauria de canviar de tema.

Ajudat per l’escriptora Jardine Libaire, Doremus ha optat aquí per una perspectiva femenina: la de Daphne (Shailene Woodley), que coneixem poc després que hagi tallat amb el seu nòvio, que hagi deixat la seva feina i hagi marxat a viure amb la seva germana. A la recerca de conclusions sobre si mateixa, es proposa sis mesos de solteria, però al seu camí es creuen dos homenots als quals no sap dir que no. Jack (Jamie Dornan) és un intel·lectual encantador. Frank (Sebastian Stan), la seva contrapartida animal i (encara més) magnètica. Els paios són amics, cosa que complica encara més les coses per a Daphne.

Sigui com sigui, s’han vist tràngols pitjors en la vida i en el cine: el personatge central passa la pel·lícula alternant entre afers, de festa en festa, bevent sense parar, treballant poquet... Una cosa que tampoc estaria malament per a l’espectador si la diversió fos més present o el drama fos menys plumbi. Ni tan sols la musicalitat del film, en què sobren bones cançons i el muntatge de Garret Price és gairebé un personatge més, aconsegueix fer més suportable el tràngol, ni menys dubtosa una resolució en què cert gir aclareix miraculosament els dubtes de l’heroïna. PER Juan Manuel Freire.

El tercer llarg de Bob Esponja és el primer sense la participació del pare de la criatura, Stephen Hillenburg, mort el 2018 a conseqüència de l’ELA. Els seus companys li dediquen una pel·lícula que no només celebra, sinó que sublima, el delirant imaginari creat per Hillenburg, a més d’elevar-se com un homenatge a l’amistat. És una autoconscient pel·lícula de col·legues, feta per col·legues, en tribut a un gran col·lega.

La dirigeix i escriu el veterà de la sèrie Tim Hill, nebot de George Roy Hill, director de ‘Dos hombres y un destino’. Aquí són una esponja i una estrella de mar, en Bob i en Patricio, que emprenen un viatge junts a la recerca del segrestat cargol Gary. El seu guia espiritual és Keanu Reeves, o el cap de Keanu dins d’una planta rodadora del desert. El més normal en aquest univers.

Com les altres pel·lícules de la saga, ‘Bob Esponja: un héroe al rescate’ pot portar els personatges animats al món (més o menys) real. L’animació 3D domina tot el relat, una cosa que pot xocar al principi, però acaba sent un altre atractiu: la cura posada en els models tridimensionals, en les seves textures i il·luminació, recorda l’exitós cas de ‘Carlitos y Snoopy: la película de Peanuts’.

De la promesa pel·lícula d’orígens, poc en queda, però el que queda és deliciós: se’ns obren les portes del Camp Coral (futur escenari d’una nova sèrie preqüela), on en Bob va conèixer els seus amics submarins i ja mai va voler tornar a separar-se’n. PER Juan Manuel Freire.

La protagonista de ‘System Crasher’ és una nena procedent d’una família trencada i incapaç de contenir la seva ràbia contra el món, i massa jove per a l’internament, però massa violenta per conviure en llars d’acollida. Mentre la contempla manipular i maltractar els qui l’envolten, la directora, Nora Fingscheidt, ens posa a la pell dels adults que intenten cuidar-la i busquen el millor per a ella.

Ho fa sense deixar-se portar per l’afany didàctic, sense endolcir la infantesa i sense caure en moralismes; la nena és retratada com una persona vulnerable però també com algú que no desaprofita una sola oportunitat per empitjorar les coses, i això fa que dubtem entre fer-la responsable dels seus actes o culpar-ne una societat que no sap protegir-la. La pel·lícula, això sí, cau en el simplisme quan apunta el poder transformador de l’amor com la millor solució i rebutja de forma desconsiderada d’altres de més impopulars –una farmacologia responsable, per exemple–, i quan defensa un sistema assistencial que no deixi ningú enrere sense tenir en compte les dificultats pràctiques que alguns casos plantegen. Així mateix, cau en l’histerisme amb una intensitat i una freqüència que resultarien difícilment suportables si no fos pel formidable treball de la jove actriu Helena Zengel, capaç de moure’s entre la ferocitat i la més desesperada fragilitat amb sorprenent agilitat. PER Nando Salvà.

Nunzia De Stefano, exparella de Matteo Garrone, va viure durant més de deu anys, quan era una adolescent, en un camp de contenidors en una zona deprimida als afores de Nàpols. Aquesta experiència la marcaria per sempre i per això va decidir ubicar en aquest entorn la seva primera pel·lícula com a directora.

‘Nevia’ és la història d’una jove de 17 anys que està atrapada en aquest ambient marginal. És òrfena i ha d’ocupar-se de la seva germana petita mentre treballa recollint escombraries, però no vol acabar com els adults que l’envolten, exercint la prostitució, a la presó, o casada amb un camell. «¿Com se surt d’aquí?», pregunta en una ocasió. «Néixer aquí és una veritable desgràcia», li contesta la seva tieta.

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

La directora beu de la tradició realista italiana passada pel filtre de la modernitat que han posat en pràctica autors com el mateix Garrone o Alice Rohrwacher. S’introdueix en aquest univers degradat sense oferir una mirada de misèria, potser perquè ho veiem des dels ulls de la jove, que s’hi integra amb la dignitat més gran possible però amb prou enteresa i personalitat com per saber el que està bé i malament. Per això plantarà cara a la seva gent gran, que pretenen arrossegar-la als mateixos errors que ells van cometre, perquè ella al que aspira és a escapar-se de tot això.

De Stefano té les coses clares, com el seu personatge. És honesta, ferma en la seva proposada i els seus plantejaments, sense discursos grandiloqüents ni tendència al dramatisme. Una ‘coming-of-age’ molt adulta. PER Beatriz Martínez.