Crítica de 'No todos los hombres habitan el mundo de la misma manera': ampla és la condició humana

L’ambició de qualsevol premi literari que vulgui ser seriós és crear un cànon. El Goncourt ho és, i al llarg de la seva extensa història ha guardonat escriptors majúsculs com Marcel Proust, André Malraux, Julien Gracq, Simone de Beauvoir, Michel Tournier, Patrick Modiano i, més recentment, Jean Echenoz, Michel Houellebecq o Mathias Enard. Per descomptat, el seu palmarès no és una incessant desfilada d’estrelles, però cap palmarès ho és. De manera que quan a les mans del lector arriba una obra amb el segell Goncourt, cal prestar-hi atenció. Abandonar-se al plaer de la lectura, evidentment, però no perdre de vista que forma part d’una hipotètica plèiade. Els premis són una benedicció, però també poden ser un llast.

‘No todos los hombres habitan el mundo de la misma manera’ (literal traducció del francès) és l’obra que va ser guardonada l’any passat i que ara publica en castellà l’editorial AdN. L’autor n’és el periodista i escriptor Jean-Paul Dubois, conegut a Espanya per llibres com ‘Elogio del zurdo’ i especialment ‘Una vida francesa’, guardonada amb un altre premi francès de referència, el Femina, el 2004. A més de llarg, i de ser la màxima que en un moment donat expressa en veu alta un dels personatges del llibre –el pastor Johanes Hansen–, el títol funciona com a clau, o bé com a síntesi, atès que la novel·la és un sostingut esforç per construir paisatges humans variats i dissímils. Els que ofereixen, per exemple, aquell pastor nascut a Dinamarca que acaba predicant en un petit poble miner del Canadà; o la seva dona, que gestiona un libèrrim cineclub a Tolosa que projecta coses com ‘Garganta profunda’; o el fill de tots dos, i aleshores narrador de la novel·la, el Paul, conserge d’un gran edifici a Mont-real; o el Hells Angel Patrick Norton, amb qui comparteix cel·la mentre narra. Per no parlar de la Winona, la dona del Paul, meitat irlandesa meitat índia algonquina, pilot d’un hidroavió en el qual transporta paquets i passatgers als racons remots del Canadà.

Matèria primera exòtica

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Si el paràgraf anterior vol ser exhaustiu en l’enumeració dels personatges (els principals, n’hi ha més) és perquè la de Dubois és una novel·la de personatges: és capital per al seu objectiu dotar-se d’aquesta plural i exòtica matèria primera, ja que és aquesta la que li permet construir una història sobre els estranys destins que el món, la vida o l’atzar són capaços de traçar. En qualsevol cas, que no tots els homes habiten el món de la mateixa manera és una veritat que Dubois explora amb alguna cosa més que la simple juxtaposició d’històries no necessàriament parents o vinculables: ho fa, i és una de les claus de la novel·la, a través de la voluntat literària de posar-los en situacions difícils i de vegades límit, on les fronteres entre el que està bé i el que està malament són etèries, com tots sabem que ho són a la vida real.

Si el jurat del Goncourt va decidir donar-li el seu guardó va ser probablement tenint en compte aquests factors, però potser alhora va trobar a faltar una mica més de ‘grandeur’ a l’edifici de Dubois. És l’únic que se li pot retreure. Li falta l’alè d’animal gran que respiren les novel·les destinades a ser perdurables, sense anar més lluny l’anterior Goncourt, el de Nicolas Mathieu i el seu ‘Sus hijos después de ellos’. No s’ha de perdre de vista quan es posi la vista a les seves pàgines.