Antonio Onetti, president de la SGAE: «Hem perdut una dècada»

El 2012 va entrar en la junta directiva amb l’equip Anton Reixa, però al cap de poc temps va impulsar una moció de censura que va avortar el seu mandat. ¿Què es va fer bé i malament en l’etapa de Reixa?

Estic satisfet de la feina que es va fer llavors. El Ministeri de Cultura ens obligava a desfer-nos de les propietats que s’havien comprat i em va tocar posar aquest procés en marxa. Teníem un deute de 120 milions d’euros. També es va fer una cosa que semblava lògica, però que s’ha vist que no funcionava: donar la potestat executiva al president. Els autors no som experts en propietat intel·lectual, economia, gestió d’empresa... Teddy Bautista complia totes aquestes condicions. I es va pensar que qualsevol podria fer-ho. Però s’ha demostrat que no ha sigut bona idea barrejar la política amb la gestió.

La seva intenció, ja a l’abril, era precisament limitar el poder del president de la SGAE i que aquest fos un càrrec més institucional.

Això ho requereix la llei de propietat intel·lectual i ho inclouen els estatuts que vam aprovar al juny. Però, a més, estic convençut que aquest és el camí. Si a mi em donen la Coca-Cola, l’enfonso en tres setmanes.

¿Què no pot fer ara com a president que sí que va poder fer Pilar Jurado, José Ángel Hevia, José Miguel Sastrón o fins i tot Anton Reixa?

Contractar i acomiadar directius.

Fulminar una vicepresidenta i quatre membres del Consell de Direcció va ser una maniobra una mica abrupta; il·legal, opinen alguns. ¿Era imprescindible per arribar a la situació actual en la qual els vots han deixat fora de la junta la majoria de directius de ‘la roda’?

Primer: il·legal no era. Era escrupolosament estatutària. S’estava donant una circumstància nociva i perjudicial per a l’entitat. Així ho va entendre la resta de la junta directiva, que va designar un vicepresident, que no tenia la majoria de la seva escola, però sí la de la junta. És una cosa no desitjable de fer, però cal entendre que la junta té un mecanisme de defensa.

¿I segon?

 Si alguna cosa han demostrat aquestes eleccions és que vam fer el que la gent estava demanant a crits. Tots els membres de Petit Dret que en aquell moment van ser titllats de colpistes han sigut reelegits i tots els que els acusaven de colpistes no han sigut reelegits pels seus companys.

Concreti quin era aquesta «circumstància nociva i perjudicial».

La gota que va fer vessar el vas va ser el nomenament d’un vicepresident (Clifton J. Williams) per a un càrrec amb un contracte blindat sense que allò passés per cap filtre. El Ministeri de Cultura tenia absolutament prohibit canviar l’organigrama i s’estava creant un lloc per a aquesta persona. Va ser l’última d’una sèrie d’actuacions que indicaven clarament que per aquest camí era impossible complir el que ens demanaven el ministeri i la CISAC. I que perdríem la llicència per operar i a ser expulsats de la CISAC definitivament.

L’abril del 2020, ¿la SGAE va estar tan a prop de l’abisme?

Sí. Quan a l’abril em van nomenar president i vaig reprendre les converses amb el ministeri i la CISAC, la relació estava absolutament trencada. No hi havia possibilitat de recompondre allò. Estaven farts de promeses. 

 

En aquestes eleccions, els junters de Petit Dret en sintonia amb les multinacionals sumen vots de sobres per imposar Sabino Méndez com a president. Que l’hagin elegit a vostè, ¿escenifica un pacte de no agressió?

Jo i una sèrie de gent hem posat en marxa un moviment que ens ha tret d’aquesta situació d’anar cap a l’abisme. Si puc servir de mediador entre les diferents sensibilitats, té certa lògica que continuï sent president.

Ja, però, ¿hi va haver converses prèvies per pactar la seva presidència?

No especialment. Tots els programes que he vist dels candidats eren idèntics en un 90%. Aquí no hi ha cap pacte rar. Hi ha un projecte comú. Entenc que pugui semblar estrany que això passi a la SGAE, però està passant.

¿Entrem en una insòlita etapa de pau i governabilitat?

N’estic convençut. Per això aquest recolzament per unanimitat a la presidència. Això no havia passat mai. Ha passat ara perquè tots som conscients que necessitem estabilitat: per sortir del forat on ens ha ficat la pandèmia, acabar de posar-nos al dia institucionalment i fer els canvis necessaris que ens permetin ser una entitat del segle XXI i no del segle XIX. Hem perdut una dècada. Així de clar.

Al maig del 2019, vostè i altres autors de les escoles de Gran Dret i Audiovisual van demanar el divorci de la SGAE per crear una entitat de gestió separada. ¿Encara té al cap partir la SGAE?

La legislació que hem aprovat ens obliga a una independència col·legial més àmplia. I això aprofundirà en la independència de les escoles. «Fins ara la SGAE ha sigut un transatlàntic. A partir d’ara ha de ser una petita flota» Però ara això no està sobre la taula. Una altra cosa és que al llarg de la legislatura s’abordin canvis estatutaris per a la SGAE que volem en el futur: menys monolítica, més diversificada, més independent a les escoles.

¿Quin missatge envia als músics i cineastes que es van donar de baixa de la SGAE i avui estan a SEDA i DAMA?

Si parlem de SEDA, és una vintena d’autors els que han demanat la baixa definitivament dels 200 que la van sol·licitar. En audiovisual, les peticions de baixa sí que es corresponen amb els que se’n van anar i estan ara a DAMA. Som companys, som en un món de competència i si som lleials els uns amb els altres, el que hem de fer és que guionistes i directors, en el cas de DAMA, tinguin el millor servei. El que em preocupa de SEDA és una altra cosa.

Notícies relacionades

Les multinacionals recuperen la SGAE i esclafen la 'roda'

¿Val la pena?

¿Què?

No veig justificat que tinguin llicència per operar. Una entitat de gestió necessita repertori. I ara com ara, SEDA no té ni autors ni editorials. Si contribueix a millorar el servei als músics, benvinguda. Mentrestant, nosaltres continuem intentant millorar, posar-nos al dia, netejar la caseta i que tothom deixi de veure’ns com un problema.