Jenn Díaz «Se'ns va fer creure que la política era cosa d'homes amb americana i corbata»

Fa una mica més de dos anys que Jenn Díaz va decidir que el seu compromís havia d’anar més enllà d’una literatura en què, entre moltes altres coses, bategaven les seves inquietuds socials. Diputada per ERC al Parlament, on va arribar sense tenir una experiència prèvia en política institucional, semblava natural que el camí recorregut des d’aleshores florís en un llibre i no en un llibre qualsevol. ‘Dona i poder’ (Ara Llibres, en català i castellà) és una reflexió i un manifest sobre la necessitat de feminitzar la política, amb caràcter d’urgència.

¿Tenim les dones un problema amb el poder? ¿O és cosa del poder, que ens expulsa?

Doncs passen les dues coses. Les dones tenim un problema amb el poder tal com s’exerceix ara i el poder polític té un problema amb nosaltres perquè no estava previst que arribéssim. Per això les maneres masculinitzades, tipus Merkel, a moltes no ens representen. Això no vol dir que jo aspiri que totes les dones responguin al mateix patró. De la mateixa manera que els homes desenvolupen el seu poder de diferents maneres exigeixo el mateix per a nosaltres.

Moltes dones van acceptar les regles dels homes, es van adaptar i en certa manera van obrir una bretxa.

A aquestes dones el poder no les expulsa. Però m’interessa veure el context, com desenvolupen el seu lideratge en contra de tot pronòstic amb unes regles de joc que no poden canviar. A més aquí hi ha un biaix de classe. Solen ser dones privilegiades socialment.

¿Totes ho són?

Solen ser-ho, sí. I el feminisme que practiquen, mimetitzat amb els valors masculins, va d’una altra cosa respecte al que pretenc practicar jo. Els homes solen tenir un temps il·limitat per a la feina i nosaltres hi vam arribar al mateix temps que acceptàvem també el sistema reproductiu i a més sense renunciar als espais de les cures.

La combinació és explosiva.

Sí, jo diria que gairebé impossible.

Se’ns ha repetit moltes vegades que les lleis ens igualen, que els mecanismes del mercat també, que les diferències entre homes i dones ja no existeixen.

Això és una fal·làcia. Quan les persones privilegiades parlen de mèrits en realitat estan parlant de privilegis. Jo puc donar per vàlida la premissa que hi ha igualtat de condicions al segle XXI però la realitat ens diu que les persones d’extracció humil que han arribat al poder són un error del sistema. En l’espai formal està garantida la igualtat però en l’informal no hi ha lleis que diguin que a aquesta dona pel fet de ser-ho li pagaré menys i, no obstant, la bretxa salarial és un fet.

¿A una dona al cim del poder polític se l’examina amb paràmetres diferents als dels homes?

Sense cap dubte. Si un polític es mostra més humà, carinyós i s’emociona visiblement, compta al seu favor i no afecta la seva solvència. Quan nosaltres plorem, això ens debilita, ens fa vulnerables. ¿Algú va posar en qüestió l’autoritat del líder nord-coreà Kim Jong-Un quan ho va fer en públic?

Anem doncs al nucli del problema: ¿com feminitzar la política?

Hi ha dues vies. El llibre comença amb una cita de Maria Mercè Marçal que demana l’entrada massiva de les dones en la política, perquè si entren moltes és poc probable que només ho facin les privilegiades. D’altra banda, cal impulsar polítiques feministes fixant-nos en el detall. Per exemple, semblaria que les polítiques de transports són neutrals, però no ho són. El RACC estableix en un estudi que les dones solen canviar els seus hàbits de mobilitat perquè s’han sentit insegures al metro. Quan es parla de polítiques neutrals en realitat s’està dient que són cegues al gènere.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Realment a les dones els interessa la política institucional? ¿No suposa un esforç excessiu?

Durant molt temps ens van fer creure que la política era cosa de senyors amb americana i corbata. Jo quan vaig entrar en política el primer que li vaig dir a Marta Rovira és ‘no en tinc ni idea’ i amb el temps me n’he adonat que sí que en tenia idea, que totes les coses que havia fet abans d’entrar al Parlament eren tan política com la dels senyors de vint-i-un botó. Les meves novel·les sobre la vida familiar i costumista eren política. La meva doble càrrega mental sobre el treball i la família és política. Amb aquest llibre he intentat fer pedagogia, aplicar una perspectiva de gènere a àmbits com la sanitat pública, en què també han de tenir cabuda els cossos no normatius. A més moltes de nosaltres ens hem negat a triar entre la vida i el poder, així que aquest és el moment en què hem d’introduir la vida en els espais de poder perquè moltes s’hi puguin interessar, participar i incidir.