Cesc Gay: «Canviem de telèfon com si res, i també de parella»

¿Sempre ha tingut al cap portar a la pantalla el seu propi text teatral?

Quan el vaig escriure ja pensava a fer-ne una pel·lícula, el que passa és que jo volia fer des de feia molt temps una obra de teatre i vaig pensar que era el moment, així que vaig donar prioritat a això. La cosa va sortir bé i va tenir èxit, així que després em van venir ganes de tornar-hi i filmar-la.

En realitat, les seves pel·lícules podrien ser fàcilment adaptables al teatre.

De fet, han comprat els drets de ‘Truman’ per fer-la a París. ‘En la ciudad’ també s’ha representat a diversos països. Jo mai l’havia pensat, la veritat, però és cert que acostumo a treballar des del text i els personatges, així que és fàcil traslladar-ho a l’escenari.

Han passat molts anys des que Elena Ochoa va encoratjar els espanyols a parlar sobre sexe i, no obstant, molts temes segueixen generant pudor.

En l’obra de teatre, quan arribava el minut 25, en què es començava a parlar de sexe, es produïa un efecte elèctric al pati de butaques, una espècie d’incomoditat, de tensió, també d’excitació. I aquesta sensació anava augmentant a mesura que es caldejava l’ambient. Per molt que vulguem normalitzar-lo, per molt que parlem de poliamor, el cert és que continua generant torbació parlar de sexe de manera directa. I a nivell dramàtic és tot un filó, clar.

El personatge d’Alberto San Juan diu que cal deixar-se portar, perdre el control. ¿Creu que la societat ha tornat cada vegada més beata i conservadora malgrat les aparences?

Crec que, en el fons, som conservadors per naturalesa. És molt difícil això de deixar-se portar. Jo li deia a Alberto San Juan que m’encantaria ser com el seu personatge, tan obert de mires en tots els sentits i feliç, però em resulta impossible. En el fons és un prototip ideal, suposo que ha d’existir.

Ara amb la Covid-19 tampoc ens podem deixar portar tant, tot i que volguéssim...

Segur que hi ha gent que ho aconsegueix, tot i que sigui a través del sexe virtual, hi ha moltes maneres.

Tot i que rodés aquesta pel·lícula abans de la pandèmia, és curiós que sigui una producció que en aquests moments seria senzilla de fer a nivell de producció, quatre actors i un sol escenari.

És cert i potser per això hem tingut diverses ofertes internacionals per fer ‘remakes’, per exemple, a Itàlia, que ja està molt avançat. És com dius, un projecte barat i bastant segur en tots els sentits.

¿Creu que perviurà el model d’exhibició?

Jo crec que el virus l’han inventat les plataformes, perquè els ha anat molt bé. Ja veurem què sobreviu d’aquest tsunami.

El personatge de Javier Cámara s’escuda en el cinisme, ¿creu que la nostra societat també ho fa?

En el fons és una forma de protegir-se, de defensar-se.

¿També a les xarxes socials, que en van plenes?

Sé que hi ha gent per allà que s’exposa, que es mostra, que opina i que es baralla, però no m’interessa gens aquest món.

¿En què s’assemblen els personatges de ‘Sentimental’ amb els d’‘En la ciudad’?

‘En la ciudad’ era una pel·lícula basada en el que no expliquem, a la cara més íntima que es vol ocultar. ‘Sentimental’ és el contrari, una espècie de catarsi. És a dir, treure les misèries i poder dir-les en veu alta. En aquest sentit, pot ser que hagi sigut jo el que, en aquesta ocasió, m’hagi deixat portar.

És potser la seva primera comèdia pura.

Aquesta era la intenció. Però m’ha obligat a pensar d’una altra manera, perquè la comèdia té els seus ‘timings’, així que cada pausa era de vital importància per generar o no el riure.

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

En realitat, ¿quin és el missatge de la pel·lícula?

Crec que vivim en un moment de molta velocitat, en què anem a mil per hora i ens cansem de seguida de les coses. «Canviem de telèfon com si res, i també de parella» Les relacions es munten i es desmunten amb precipitació i jo aposto per no rendir-se d’entrada.