'Emma': Jane Austen busca el seu lloc

Aquesta nova adaptació de la quarta novel·la de Jane Austen se situa en un territori incert entre la fidelitat i el revisionisme i entre el realisme i l’estilització. El film mostra com la seva jove i rica protagonista, el periple de la qual la porta a comprendre que hauria d’afrontar les seves pròpies necessitats emocionals en lloc d’immiscir-se en els assumptes sentimentals dels altres, i guanyar així en humilitat i maduresa. La pel·lícula d’una banda captura amb eficàcia raonable la singular habilitat d’Austen per combinar la història d’amor genuïna amb la sàtira i capturar tot l’absurd i l’avorriment derivats de ser ric a principis del segle XIX. En el procés, de l’altra, no es molesta a actualitzar la història de cara a les sensibilitats modernes, i això no seria un problema si no fos perquè tampoc té el tipus d’urgència necessària per fer-la rellevant en els nostres dies. 

La directora Autumn de Wilde, fotògrafa de renom avesada al món de la música, adorna el relat d’espais luxosos, colors pastís i composicions precisament planes que evoquen el cine de Wes Anderson, i que sintonitzen amb un lloc i un temps en els quals la ironia i la compostura triomfaven sobre les emocions explícites. I aquesta aposta formal emfatitza la comicitat però també genera un distanciament que dificulta el desenvolupament dels personatges. I, tot i que és cert que la pel·lícula a poc a poc va deixant que les vulnerabilitats humanes aflorin i adquireixin així gravetat dramàtica, fa la impressió que no captura l’abast dels plaers i els dolors romàntics amb tant detall com ho podria fer.