'On the rocks': una comèdia d'enganyosa lleugeresa

Des d’una certa distància, ‘On the rocks’ sembla el salt definitiu de Sofia Coppola a la comèdia després de moltes pel·lícules marcades per un humor agredolç o la ironia fosca. Però ‘On the rocks’ no deixa de ser, en realitat, cosina germana de ‘Lost in translation’, en part per comptar amb Bill Murray com a protagonista masculí; en part perquè Murray, de nou, canta, i també per estar entelada d’una profunda melancolia que es fa més aparent així que s’acosta el final de la història.

Canvia la relació entre l’home gran i la dona molt més jove, que ara són pare i filla, així com la localització: de Tòquio saltem a una de preciosa Nova York anterior a la pandèmia, filmada amb paleta tardoral i en 35 mm pel director de fotografia Philippe Le Sourd. L’escriptora interpretada per Rashida Jones no se sent descol·locada a cap ciutat remota, sinó en la seva pròpia vida, incapaç d’avançar amb un llibre i de sentir-se desitjada pel seu marit (Marlon Wayans) després d’una maternitat tan joiosa com exigent. Segons el seu pare, el veterà donjoan encarnat per Murray, tractant d’art mig jubilat, és probable que el seu home li estigui posant les banyes, i insisteix que el millor seria embarcar-se en una investigació pare-filla com a sortida d’una comèdia de la productora Touchstone dels vuitanta o els primers noranta. Ni tan sols falta una vibrant persecució en descapotable.

Però aquesta pel·lícula ‘de col·legues’ no és un cúmul d’acció ni tampoc rialles. Es basa en diàlegs que conviden, de vegades, a la rialleta entre dents, però que la majoria de vegades estan plens de reflexions entre desmitificadores i desencisades sobre la naturalesa de les relacions d’amor i desig. Converses més llargues, no sempre per fortuna, de l’usual a Coppola, aquesta vegada poc preocupada per construir imatges que revelin o evoquin emocions indefinibles. 

Notícies relacionades

La revista ‘SuperPop’ torna als quioscos amb una edició especial de Rosalía

Canvi de paradigma en el futbol femení