Almodóvar: «He perdut el 75% de la por que tenia a l'anglès»

‘La voz humana’ sempre ha estat d’alguna forma present a la seva obra des de ‘La ley del deseo’. ¿Per què ha decidit ara convertir el text en una unitat independent?

Realment ha sigut un caprici. Mentre altres companys fan sèries, jo volia fer un curtmetratge, sobretot perquè sentia la necessitat de recuperar l’esperit d’un debutant, provar coses noves, experimentar amb el llenguatge, explorar l’essència de l’artifici. Totes les meves pel·lícules són lliures, però aquesta ho és molt més.

A la pel·lícula veiem una dona tancada en un decorat. Podria ser una metàfora del confinament.

La realitat sempre acaba filtrant-se, fins i tot quan l’autor no ho té previst. Quan estàvem assajant va esclatar l’estat d’alarma i quan vam reprendre el rodatge al juny em vaig adonar del confinament del personatge, tant físic com emocional. La solitud i l’abandonament, la foscor en la qual viu aquesta dona resulten molt més evidents i impactants ara. Però l’únic que vaig afegir va ser l’escena final, en què entra la llum i surt del tancament.

¿Per a què li ha servit a vostè aquest període?

M’ha donat força i impuls per treballar més que mai, perquè enmig de la paràlisi generalitzada necessitem crear material per estimular l’espectador. Ha sigut com una fugida cap endavant.

¿Com ha sigut l’experiència de rodar en anglès?

Volia provar-ho per saber com m’anava. Al ser un metratge més curt m’ha servit com a banc de proves. No sabia com m’espavilaria dirigint una actriu tan a fons en un altre idioma, perquè jo dirigeixo amb l’oïda, i la música de l’anglès és molt diferent a la nostra. En aquest cas, a més, l’anglès m’ajudava a contrarestar la bravura sentimental i la voluptuositat emocional del text, que és com carn de bolero. Jo volia contenció, no caure en el fulletonesc. He perdut el 75% de la por que tenia a l’anglès, em queda un 25%.

¿Estrenar en aquests moments en cines li serveix per posicionar-se clarament en un moment tan delicat per a l’exhibició?

Penso cada imatge que rodo perquè sigui projectada en pantalla gran. En realitat, no sabia què passaria amb aquest treball, i per mi que s’estreni és una espècie de miracle. I sí, estrenar-la ara és una declaració d’intencions. El confinament li ha donat un cop mortal a l’exhibició a les sales.

¿Què pensa de les ‘majors’ que ajornen les estrenes a l’any que ve?

No sé com qualificar-ho, em sembla un horror. I d’un egoisme inaudit, perquè estic segur que no hi sortiran guanyant més, perquè els productes es quedaran vells. El mateix James Bond vist dos anys després quedarà caduc.

El text original de Cocteau té un final tràgic i aquí opta per fer-li un gir feminista i reivindicatiu.

Jo tenia molt meditada tota la part plàstica, que era una cosa que m’interessava molt, però quan després de 30 anys em vaig posar a llegir de nou el text de Cocteau vaig trobar que no el podia fer-ho meu perquè ja no m’hi identificava. Així que vaig decidir reescriure-ho tot, com un 80%, i li vaig donar la volta. Volia donar-li una autoritat moral al personatge, que desaparegués la submissió i que es pogués alliberar finalment dels lligams.

¿Què li sembla la cultura de la cancel·lació?

A mi tot això em sembla escandalós, perquè no s’està parlant de cine. No es pot revisar ‘L’últim tango a París’ o tot el cine de Sam Peckinpah d’acord amb la ideologia del nou feminisme perquè és injust per al cine. ¿Que Sam Peckinpah és misogin? Doncs és clar, ja ho sabia, i molt. ¿M’agraden menys les seves pel·lícules? No. I, a més, és l’eterna confusió entre l’artista i la seva obra. Ara Hitchcock no podria fer ‘Els ocells’. Una cosa és el talent i una altra el respecte i la correcció cap a altres persones. A més, no es pot jutjar des del present tot el passat, que és precisament fruit de la seva època. Als 60 i 70 hi havia molts nus perquè s’estava en aquesta croada, es lluitava per l’alliberament sexual i dels cossos. Hem retrocedit més de 50 anys en formes de pensament. No es pot jutjar tot des d’una mentalitat militant feminista perquè no és just amb les obres d’art.  

¿Li fa por que li passi a vostè també alguna cosa semblant?

El que em sorprenen és que no m’hagi passat ja. ‘Pepi, Luci y Bom’ o ‘Átame’ són discutits al respecte i de fet ja hi va haver problemes amb unes feministes a Berlín. Sembla que, de moment, vaig sobrevivint.

Quan va utilitzar ‘La voz humana’ per primera vegada als 80, Espanya es trobava en la Transició i sortint d’una època fosca. Ara sembla que torna l’extrema dreta, gairebé com si es tanqués un cercle.

El que estem vivint en la nostra societat ha aprimat molt la democràcia en la qual vivim. I tot pel mal ús que en fan els partits de la dreta. Jo em poso les mans al cap cada dia que poso la televisió, no em puc creure el que escolto, aquest nivell de barra, d’estultícia, de menyspreu envers tots nosaltres, que han de pensar que estem idiotitzats. M’escandalitza l’esdevenir polític del país. I més en aquest moment en què ens sotgen totes les crisis. La dreta que tenim és també una epidèmia. I nosaltres, com a ciutadans, no hauríem de permetre aquesta tornada al que és retrògrad.

Notícies relacionades

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Pony Bravo desafia el clixé de l’Andalusia «exòtica»

¿És ‘La voz humana’ un camp de proves per al seu següent pas i una reafirmació de vostè mateix com a autor?

És una suma de tot el que he fet fins ara. El color, els plans, el personatge arquetípic de la dona abandonada, sola i embogida. No és que es tracti d’un autohomenatge, no tinc la intenció de repetir-me, només volia que existíssim Tilda, jo i aquest decorat. I ser lliure, perquè com més llibertats et prens, millor et surten les coses.