'La voz humana', d'Almodóvar: un magistral ús de l'espai escènic

Almodóvar i Jean Cocteau. Algun dia s’havien de trobar. Similars sensibilitats a la contra en èpoques diferents. El text de Cocteau escrit el 1930, ‘La voz humana’,és tan bonic com tràgic: explica la dolorosa espera d’una dona, asseguda davant el telèfon que no sona, esperant en va la trucada del seu amant. Roberto Rossellini el va portar a la pantalla el 1948, en un dels dos episodis d’‘El amor’,interpretat de forma precisa per Anna Magnani.No menys sensible és el treball que realitza Tilda Swinton en la versió d’AlmodóvarAlmodóvar. És un d’aquests textos-monòleg per a lluïment d’una actriu, però s’ha de fer bé, realment bé, perquè és una peça que desborda els límits del drama.

Almodóvar l’adapta lliurement. És fidel a la seva essència, al personatge, a la trama, però el que fa amb l’espai, amb el decorat, amb aquesta frontera difuminada a la pantalla entre ficció i realitat, és magistral. EstimantCocteau,perquè segur que aprecia i estima l’autor de ‘Tomás el impostor’ i director de ‘La sangre del poeta’, un dels polvorins d’idees de les avantguardes de les primeres dècades del segle passat, Almodóvar el transgredeix. Se serveix d’ell, del seu text dolorós sobre la pèrdua i la impossibilitat de conservar o recuperar el ser estimat, per a un admirable treball sobre l’espai escènic;el punt indeterminat entre el cine i el teatre.

L’última diva veritable

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

Swinton està sola en un plató cinematogràfic aparentment buit. Però després descobrim que en aquest plató s’ha instal·lat un decorat, el de l’apartament en el qual viu el personatge. La càmera surt amb Swinton una sola vegada d’aquest escenari, d’aquest artifici de la realitat, per mostrar-la comprant una destral i un bidó de gasolina en una botiga. Qui l’atén és Agustín Almodóvar, germà del cineasta, productor del curt. Es dirigeix a ella en anglès sense saber que és estrangera. Es dirigeix a Swinton, potser l’última diva veritable del cine contemporani.

És només un dels molts jocs entre realitat i representació que procura el film. Després es tanca al decorat –en la noció no clàssica del decorat– i anem veient com Swinton es desplaça per l’apartament elegantment moblat, canviant de roba com canviava de vestimenta i colors la Joan Crawford de ‘Johnny Guitar’,fins a arribar a aquesta exaltació estètica d’estils, amb caçadora de cuir, sabates de plataforma, camisa grunge i vestit de seda, quan pren una decisió dràstica sobre l’espera inútil de l’amant definitivament perdut.