Pedro Costa: «Hi ha una greu escassetat de cineastes decents»

¿Com va trobar a Vitalina, la protagonista de la seva pel·lícula?

Va passar fa anys al barri de Fointainhas, mentre jo buscava localitzacions per a la meva anterior pel·lícula, ‘Caballo dinero’ (2014). Vaig trucar a la porta d’una casa que creia buida i al seu interior hi era ella, espantada, i desolada per no haver arribat a Portugal a temps per acomiadar-se del seu marit. Vaig decidir explicar la seva història, i oferir-li així la possibilitat de viure un procés de dol a través de la pel·lícula. Per a ella, protagonitzar-la va ser com celebrar un ritual de dol, i crec que d’alguna manera li va resultar terapèutic.

A nivell estètic, ‘Vitalina Varela’ potser és la seva pel·lícula més fosca. ¿Per què?

Perquè el que retrata, aquell moment particular a la vida d’aquesta dona, també és fosc. Però també perquè en la foscor succeeixen moltes més coses. Quan no hi ha llum al nostre voltant, els sons que sentim són més febrils i amenaçadors, i l’atmosfera que ens envolta ens predisposa a la ràbia i el deliri. En termes dramàtics, és una situació molt fecunda.

Va rodar ‘Vitalina Varela’ sense un guió pròpiament dit, i el mateix pot dir-se de bona part de les seves pel·lícules prèvies. ¿Quins reptes comporta aquest mètode?

Essencialment, resulta aterridor, perquè durant el rodatge mai sé si seré capaç de portar la pel·lícula a port, si podré acabar-la. Mentre filmem estem a mercè del món que ens envolta, de les seves circumstàncies i els seus humors. I això, com tota la meva manera de treballar en general, té els seus avantatges i els seus inconvenients.

¿Quins són els avantatges?

Fa anys vaig decidir rebutjar les maneres típiques de fer pel·lícules. I puc dir que gràcies a això, almenys des que vaig rodar ‘En el cuerto de Vanda’ (2000), no m’he hagut d’enfrontar a obstacles consubstancials a la professió, com la brutalitat, la hipocresia i el cinisme. Només m’he de preocupar per la gent i per les seves històries que vull contar. No puc donar-los gaires diners a canvi d’explicar-les, ni proporcionar-los un futur, però almenys puc intentar donar veu a la seva veritat, fer que aquells a qui la societat ha marginat i abandonat siguin finalment escoltats. El cine té la capacitat de dignificar, i de corregir el relat oficial per explicar les històries de les dones, i les dels immigrants, que han sigut omeses al llarg del temps. Però per explicar-les calen cineastes decents, i són molt escassos. 

¿I quins són els inconvenients?

Que el cine actual està en mans dels agents de vendes, que literalment són els qui s’encarreguen de vendre als directors. El cineasta s’ha convertit en una mercaderia, i per tant les seves necessitats no compten. Cap productor pot donar-me el temps que jo requereixo per fer una pel·lícula. I, fins i tot en el cas que pogués pagar bons salaris, amb prou feines podria trobar tècnics o actors professionals que volguessin treballar amb mi.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Per qué?

Quasi ningú està disposat a passar un any sencer fent una sola pel·lícula, a no ser que fer-ho comporti grans desplegaments, i riscos, i aventures. El procés de rodar continua estant envoltat d’aquesta estúpida mística, generant aquesta fascinació, i afortunadament, jo soc immune a tot això des de fa molt temps. Però gairebé ningú presta atenció al que sens dubte és el més difícil de fer cine: col·locar una imatge darrere d’una altra. Això explica que la majoria de pel·lícules manquin per complet de qualitat.