Juan Cavestany: «No vull quedar-me en la tonteria ni semblar dens»

Amb delícies esmunyedisses com ‘Dispongo de barcos’, ‘Gente en sitios’ o la col·lectiva ‘Esta sensación’, Juan Cavestany s’ha llaurat una reputació de gran explorador dels límits del (pos)humor. ’Un efecto óptico’, la pel·lícula que presenta a Sitges, és potser la seva obra més atrevida i, diguem-ho, bonica fins ara.  

¿De quina idea inicial parteix ‘Un efecto óptico’?

La pel·lícula tracta, en essència, sobre la dificultat per disfrutar, una cosa que apareixia en altres projectes que he fet i que segurament ha de tenir a veure amb la meva pròpia experiència. Tinc dificultat per relaxar-me, per disfrutar de les coses. M’ha passat amb ‘Un efecto óptico’: fins que no l’he acabat i l’he ensenyat, no m’he relaxat amb ella. Ara estic content amb el resultat. He fet una pel·lícula sobre la dificultat per disfrutar, però una pel·lícula disfrutable.

En principi, aquesta sembla la història d’un matrimoni que viatja a Nova York i es troba una cosa que sembla més aviat Burgos. El súmmum. Però, després, el projecte va per camins inesperats a nivell de to i estructura. ¿Com va ser el procés d’escriptura? ¿Hi havia pla mestre?

La meva manera de treballar sol ser bastant irresponsable, menys quan he col·laborat amb algú, com amb Álvaro Fernández Armero a ’Vergüenza’. En els meus projectes més independents, acostumo a partir d’intuïcions, de conceptes, d’una escena concreta... En aquest cas, per exemple, que una persona mirés una guia de ciutat i el que està veient no coincidís amb el que es veu al llibre. Sols tenir una cosa petita a què vols donar un món.

Sovint es defineix com a ’surrealista’ el seu estil de comèdia, però tendeixo a pensar que, en realitat, el seu és molt realista. Es basa molt en els misteris de la percepció, cosa amb què vivim a cada segon.

Jo parlaria fins i tot de mirada hiperrealista. Per a mi, el surrealisme és un senyor amb un barret d’on surt una aixeta i que passeja un ànec amb una corretja. Aquest tipus d’imaginari de l’art de principis del segle XX: l’arbitrarietat, el dadaisme, les imatges de formes i colors arbitraris... En el meu cas hi ha una mirada profunda a la realitat. No perquè jo sigui profund, sinó perquè em paro a mirar molt. I quan et pares a mirar molt, el significat de les coses comença a canviar.

En les meves notes de la pel·lícula apareixen les paraules ‘mortadel·la amagada darrere del vàter’ i, no molt després, ‘Tenet’. Crec que aquesta combinació defineix l’estil Cavestany, el seu equilibri entre la comèdia directa i l’abstracció.  

És un equilibri que m’interessa, sí. És com un peix que es mossega la cua. No vull quedar-me en la tonteria i, alhora, tampoc vull semblar molt dens, de manera que introdueixo la mortadel·la, però tampoc vull quedar-me en la xorrada i pretenc parlar de temes... És aquest cercle constant, que a més crec que es basa en l’experiència. Pot morir-se un familiar teu i, alhora, que tinguis una ungla clavant-se’t al dit gros del peu. 

¿Espera que aparegui una subsecció de Reddit dedicada a ‘resoldre’ la seva pel·lícula?

No m’estranyaria, podria ser. La pel·lícula dona explicacions a algunes coses i a d’altres no. Carmen [Machi] i Pepón [Nieto; els protagonistes] solien demanar-me aquestes explicacions. Abans de rodar, vam fer tres o quatre dinars/lectures per parlar del projecte. A totes arribaven amb preguntes: «Vinga va, explica», em deien. I mai els vaig contestar a tot. Però no tinc cartes ocultes ni respostes que no vulgui explicar. Tot està suggerit a la pel·lícula i no sé més enllà.

Crec que si la pel·lícula funciona i arrossega és, en part, per l’ús de la música, que és gairebé constant. Això és una cosa que generalment es critica en el cine, però resulta molt útil per construir una lògica pròpia, un ritme propi, ¿oi?

És una cosa molt conscient, molt treballada. En una sèrie com a ‘Vergüenza’, la música s’utilitza per remarcar, o per transitar, i la relació amb el músic és frustrant, perquè no pot fer res realment. Jo ja havia comptat amb [el compositor] Nick Powell en ‘Dispongo de barcos’ i ‘Gente en sitios’, però el que vaig fer va ser utilitzar maquetes preexistents. Tenia el deute pendent de permetre-li fer una banda sonora ambiciosa. Conceptualment, em venia de gust una música com de melodrama de Sirk dels anys cinquanta, d’aquella que sonava per sota dels diàlegs. També m’agrada molt quan la música no canvia d’acord amb la imatge. A la pel·lícula pot passar que canviï la temperatura emocional i la música segueixi el seu propi curs. 

Notícies relacionades

Més de dos milions de llibres venuts en un Sant Jordi de rècord

L’encís de Lorca i el "poder utòpic" de les imatges s’apoderen del CCCB

Mentre veia ’Un efecto óptico’ vaig tenir, en alguns moments, la mateixa sensació de vertigen existencial que amb ’Estoy pensando en dejarlo’,

Em va encantar l’arrencada, els primers vint-i-cinc minuts. Aquella llarga conversa al cotxe em va semblar magistral. També el diàleg al tornar de casa els pares. La resta no la vaig entendre bé i em vaig quedar una mica a mitges. El que més aprecio és aquesta arrencada de dues persones parlant en un cotxe amb un diàleg meravellós... ¡Em va fer molta enveja!