El carbonet vibrant de William Kentridge agafa el timó al CCCB

El 1989, el sud-africà William Kentridge va portar a terme el primer film d’animació dels 11 que de moment conformen la sèrie ‘Drawings for Projection’. El va titular ‘Johannesburg, la segona ciutat més gran després de París’. Tot i que llavors no sabia que inaugurava una prolífica sèrie, Kentridge va establir les pautes del que vindria després: l’ús del carbonet i del pastel, l’aplicació de tècniques d’animació bàsiques i la creació de dos personatges que posaria al servei del seu particular exercici narratiu: el magnat Soho Eckstein i el poeta Felix Teitlebaum. D’aquesta matèria primera s’ha servit durant més de tres dècades per reflexionar sobre la societat sud-africana, però també per portar a terme un exercici introspectiu sobre qüestions com la memòria i el pas del temps. ‘Drawings for Projection’ va ser el treball que va consolidar Kentridge en el mapa de l’art contemporani.

«D’haver sabut que començava una sèrie potser hauria sigut més acurat amb els personatges», va dir un Kentridge amb sentit de l’humor aquest dijous, connectat per vídeo a la roda de premsa prèvia a la inauguració d’‘El que no està dibuixat’, la primera exposició que posa en marxa el CCCB des de l’arribada de la pandèmia i, sens dubte, un dels plats forts de la tardor artística barcelonina. D’aquest projecte que ha ocupat la meitat de la seva vida, el CCCB té el luxe de ser l’escenari d’una primícia, ja que és la primera vegada que s’exposen juntes les 11 pel·lícules. La més recent, ‘City Deep’, Kentridge la va rematar fa pocs mesos i la va estrenar el passat dia 1 a Johannesburg, però no l’havia mostrat encara amb les seves 10 germanes. Una encertada arquitectura museística converteix l’experiència de veure-les juntes en un captivador plaer.

Dibuixar i esborrar

Notícies relacionades

Uclés guanya el Nadal amb una carta d’amor onírica a Barcelona

Les lectures més esperades per al 2026

Són audiovisuals curts, d’entre tres i nou minuts de durada, a través dels quals és possible seguir la història recent de Sud-àfrica: des dels últims espeternecs de l’apartheid fins a la situació actual, marcada per la bretxa cada vegada més gran entre pobres i rics. «No he intentat mai il·lustrar l’apartheid», va advertir Kentridge alguna vegada, rebutjant la castradora possibilitat de ser considerat un cronista. No, és molt més: és un artista imbuït del seu temps i el seu país, sens dubte, però lliure com qualsevol artista mereixedor d’aquest títol. L’art de Kentridge és polític, però també és un corpus estètic. És social, però també conté el dubte que és el motor de tot creador. «Dibuixar i esborrar, dibuixar i esborrar», va descriure l’artista la seva manera de treballar, assegut a la seva taula de treball, al seu taller.

Coproduïda pel CCCB, l’Eye Filmmuseum d’Amsterdam i la Fundació Sorigué, la mostra no s’atura ni de bon tros en els ‘Drawings for Projection’, i té un segon capítol igual de seductor en la majestuosa videoinstal·lació ‘More sweetly play the dance’, vuit pantalles en cadena i 40 metres d’homenatge al concepte de processó: la processó dels desposseïts, la dels refugiats, la dels que ballen a la mort. Hipnòtica peça. Si a això hi afegim els tapissos i dibuixos de Kentridge, adquireix tot el sentit la frase de Jordi Costa, cap d’Exposicions de centre barceloní: «Les múltiples facetes d’un artista que no coneix límits expressius». Un regal de tardor.