Els grans de la fotografia barcelonina, en versió digital i immersiva

Tots han vist les fotos de Pomés, de Miserachs, de Maspons, de Català-Roca, de Colita, de Biarnés. Les han vist en llibres i exposicions. Senyorialment penjades a les parets d’un museu, meravellosament impreses en paper d’alta qualitat. Les han vist a la televisió o se les han imaginat mentre sentien en un vell transistor la descripció que feia el periodista per la ràdio. Però difícilment les han vist de la manera en què les exposa ara el Centre Ideal, que ha aplicat sobre aquestes fotos la bruixeria tecnològica d’aquests temps i les ha convertit en l’eix d’una exposició que és pur espectacle: un exemple del que poden fer les noves tecnologies amb l’art nascut en temps que el digital només tenia a veure amb els dits.

Oberta al públic a partir d’aquest dijous, ‘Barcelona Memòria Fotogràfica’ és la primera exposició de producció pròpia del centre d’arts digitals de Barcelona, que ja havia ensenyat la seva destresa amb la mostra immersiva sobre Monet a finals del 2019. Aquella va ser el primer pas de la seva prometedora etapa. Ara torna a succeir. Maspons immersiu. Colita immersiva. Català-Roca immersiu. Tota aquesta plèiade que va fotografiar la Barcelona dels 50, els 60 i els 70, mostrada com en aquells anys era impensable mostrar-se. «D’alguna manera, les fotos originals de tots són la paleta de materials sobre la qual es construeix una nova experiència, alhora digital i immersiva», diu Jordi Sellas, director executiu del centre.

Una sala grandiloqüent

El moment cabdal de l’experiència té lloc a la sala immersiva, un recinte de parets despullades de 1.000 metres quadrats, enorme, on 27 projectors funcionant alhora es conjuren per a la construcció d’un univers a part, com una sala de cine en la qual tot és una sola pantalla; com un lloc en el qual tot, fins i tot el mateix espectador, és susceptible de contenir imatges. ‘Grandiloqüència’ seria l’adjectiu, pot ser que el mateix que feien servir els visitants d’una altra època, quan l’Ideal era un cine imponent on es congregaven els veïns del Poblenou i els barris veïns. No hi ha metàfora més eloqüent del salt que ha fet tot que la del vell cine convertit en vehicle de la novísima experiència audiovisual.

La immersiva és la cimera, però abans, a tall d’aperitiu, el visitant circula per diverses sales on l’experiència va prenent forma. Una d’aquestes rendeix homenatge a la tècnica fotogràfica tal com la van exercir els Pomés, Miserachs i companyia, en aquells temps en què la fotografia passava per un lloc anomenat cambra fosca. A les ampliadores, a les safates plenes de líquids per revelar i a les fotos penjades com roba penjada a assecar les noves generacions veuran un enclavament arqueològic, i les no tan noves sospiraran amb nostàlgia. La instal·lació té el valor afegit d’estar dissenyada amb ampliadores i artefactes fotogràfics alguns que van formar part dels laboratoris originals de Miserachs, Català-Roca i Pomés.

¡Flaix, flaix!

En la immersiva, un audiovisual de mitja hora es projecta en bucle, una vegada i una altra. Són les fotos dels artistes en qüestió. Però no són les seves fotos. Però sí. Són les seves fotos convertides en una altra cosa. Algunes tenen animació. D’altres no, però sembla que es mouen. Si neva en una foto, neva de sobte a tota la sala. Si plou, el terra és moll, i les gotes formen cercles a l’aigua. Si hi ha gavines a la següent foto se senten els seus gralls com si s’haguessin colat per un forat. Hi ha imatges icòniques i imatges menys conegudes. Apareix la Diagonal dels 50, el Monument a Colom dels 40, el Liceu dels 70, la plaça Reial de 1965, la Rambla de 1957, una desfilada de moda a la sala Bocaccio 10 anys després. La platja de la Barceloneta, el Poblenou, el Somorrostro, el Born, el Raval. Però també desfilen per aquesta pantalla de 360 graus Susan Holmqvis i la foto de la primera edició d’‘Últimes tardes amb Teresa’, o Núria Gimpera en aquella fotografia promocional de la Bocaccio, o Tàpies posant al carrer de Carolines, o els Beatles fotografiats per Biarnés durant la seva visita a Barcelona, el 1965.

I de sobte, ¡flaix, flaix!: Karin Leiz a les famoses fotos del restaurant barceloní.

«L’exposició és un homenatge a la Barcelona d’aquella època», resumeix Sellas.

«¡Posa-li més meteorits!»

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Les negociacions amb els hereus dels fotògrafs no va ser tan difícil com podia haver sigut tenint en compte la metamorfosi que es va infligir a les seves obres. De fet, l’única supervivent, Colita, va mostrar un entusiasme contagiós, segons explica Anna Pou, comissària de l’exposició juntament amb Maite Caramés. «Una de les vegades que va venir aquí recordo que va dir una cosa així com: ‘¡Però que bonic! ¡Vinga, posa-li més meteorits!’». «Al cap i a la fi, hem alterat les seves imatges, però sense tocar l’estètica i el sentit original de les fotos».

Tot bon àpat desemboca en unes bones postres, i el d’aquesta mostra és un passeig per una Barcelona que oscil·la alegrement entre el passat i el futur. A l’última sala, la finestra s’obre gràcies a unes ulleres de realitat virtual. Llavors, el visitant és conduït per la ciutat buida del confinament, la de fa uns mesos, buida de veritat. En aquesta ciutat sense vida, de sobte, màgics, els personatges d’aquelles fotos –les de fa una estona, les de fa una sala–, es materialitzen. Amb els seus vestits d’època, el seu maquillatge d’època, la seva actitud d’època. Alegres i contents de conèixer-se, tornen als llocs on van ser immortalitzats.