68a EDICIÓ DEL FESTIVAL DONOSTIARRA

'El Drogas': Jo m'he passat la vida treballant com un cabró.

Enrique Villarreal, qui hi va estar al capdavant de Barricada durant tres dècades, presenta a Sant Sebastià un documental sobre la seva vida i la seva obra

jmdiaz36222248 barcelona  9 de noviembre de 2016  el drogas  tras interpret200920202520

jmdiaz36222248 barcelona 9 de noviembre de 2016 el drogas tras interpret200920202520 / RICARD FADRIQUE

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Enrique Villarreal ‘El Drogas’ va estar al capdavant de Barricada al llarg de tres dècades, i en el procés va aconseguir que la seva barreja de punk i rock urbà –sobre el paper, no precisament per a tots els públics– es convertís en supervendes. Després de la seva gens amistosa marxa de la banda el 2011, en qualsevol cas, el músic pamplonès ha continuat liderant successius projectes artístics, i l’últim d’ells a veure la llum és ‘El Drogas’, documental sobre la seva vida i la seva obra que ahir es va presentar al Festival de Sant Sebastià.

Fa 14 anys que vostè està sobri, així que podria dir-se que el seu sobrenom ja no el representa. ¿Ha pensat alguna vegada canviar-ho?

No, perquè l’utilitzo, abans que res, com a una forma d’activisme. Sempre he defensat la legalització de les drogues acompanyada d’informació i educació. Estic convençut que part del mal que han causat les drogues té a veure amb la prohibició. No et dic que ficar-se una dosi d’heroïna pura sigui meravellós. Però ficar-se una dosi d’heroïna tallada és un autèntic verí. Això és el que causa morts i destrucció familiar i social. 

«El mal que han causat les drogues té a veure amb la prohibició. Ficar-se una dosi d’heroïna tallada és un autèntic verí. Això és el que provoca morts»

¿Es penedeix de la seva relació amb les drogues?

No, perquè vaig començar en els 80, quan jo era molt jove i, en general, hi havia molta ignorància al respecte. Però em dona certa llàstima no haver viscut els èxits de Barricada com els hauria viscut d’haver estat sobri. Quan consumíem, tot al nostre voltant era histèria. I record massa converses en les que l’únic que arribàvem a dir eren coses com «la qualitat de la substància d’ahir era millor que la d’avui»; i massa ocasions en què, després de ficar-nos tres o quatre ratlles, no fèiem més que repetir-nos «T'estimo un ou, tio» els uns als altres. Això era una puta merda. Vaig arribar a sentir-me com si estigués atrapat en un d’aquests sofàs on t’enfonses i després no pots aixecar el cul. Per sort, em vaig agafar de la mà de la persona adequada i ens vam adonar que teníem objectius comuns molt més interessants. 

¿Com s’explica el seu èxit, primer al capdavant de Barricada i després en solitari?

Jo l’atribueixo, principalment, al treball. Molta gent creu que el rocker és algú que s’aixeca del llit a les set de la tarda i, després, surt fins a les set del matí a cardar i ficar-se de tot, però en el meu cas no és així. Jo m’he passat la vida treballant com un cabró. Acabava de gravar un disc i l’endemà començava a gravar el següent, i en molts moments m’he sentit físicament i mentalment esgotat. Però no sé viure d’una altra manera.

«L’Espanya que m’importa és la dels professors i sanitaris. A l’altra, l’embolicaria amb la bandera dels collons i els enviaria a l’exili amb la Fundació Franco»

 

Va abandonar Barricada perquè la resta de membres de la banda el van treure. ¿Ha tancat el temps les ferides?

Ja no tinc l’assumpte tant temps dins el cap, i això evidència que vaig superant una cosa que per a mi va ser inexplicable. La puntada de peu al cul que em van donar va resultar ser la millor puntada de peu al cul de la meva vida, perquè, des d’aleshores, no he deixat de treballar en projectes que m’han fet molt feliç, però m’hauria agradat haver pogut decidir quan i com volia canviar d’aires.

Notícies relacionades

Vostè sempre ha escrit cançons plenes de ràbia. ¿Què és el que més li enfurisma en l’actualitat quan mira al seu voltant?

El que representa Díaz Ayuso, i les polítiques que està aplicant a Madrid durant la pandèmia, és una de les coses que més fàstic em fan actualment. Està clar que els polítics ens prenen per imbècils, i segurament caldria començar a treure la mà a passejar contra aquesta gentussa. Els únics uniformes que semblen importar-los són els de la policia i els de la Guàrdia Civil, i, en lloc d’això, haurien d’invertir cinc vegades més en els centres d’atenció primària, i invertir el doble en educació. L’Espanya dels sanitaris i els professors és la que a mi m’importa, l’altra, jo l’embolicaria amb la bandera dels collons i els enviaria a l’exili darrere de la Fundació Francisco Franco.