Depp reivindica el «poeta» MacGowan, un músic marcat per l'alcohol

És del tot lògic que Johnny Depp hagi produït un documental sobre Shane MacGowan. I no només perquè, com el que va ser líder de The Pogues, l’actor està familiaritzat amb el costat salvatge; la seva amistat amb MacGowan, a més, s’ha prolongat durant dècades. «Estic molt content de tenir una llarga història amb Shane», explicava Depp durant la presentació deCrock of Gold: A few rounds with Shane MacGowan’, el primer dels títols aspirants a la Concha d’Or presentats aquest diumenge. «i he volgut que el món sabés d’una vegada per totes qui és: un dels poetes més importants de la història». I en aquest sentit el documental s’ha de considerar un triomf malgrat que no explica res que no es digués ja en el magnífic llibre de memòriesA drink with Shane MacGowan(2001) ni aporta novetats substancials al gènere de les no-ficcions del rock. Al cap i a la fi, deu ser molt difícil fer una pel·lícula sense interès sobre una figura tan fascinant. 

The Pogues van irrompre en l’escena musical a principis dels 80 gràcies a la seva barreja única de punk i música tradicional irlandesa i a unes lletres, majoritàriament composades per MacGowan, alhora èpiques i molt tendres i gairebé sempre brutals. Avui Depp ha recordat que quan va descobrir «la combinació de ràbia i melancolia» de les seves cançons va sentir «un esclat al cap», i és normal que fos així. I potser el més cridaner és que fins i tot quan va escriure els seus millors textos –els que apareixen als àlbums ‘Rum, Sodomy and the Lash’ (1985) i ‘If I should fall from Grace with God’ (1988)-, el músic es trobava severament intoxicat pel consum constant de whisky, cervesa i drogues il·legals.

Paper central de l’alcohol

Inevitablement, l’alcohol té un paper central a la pel·lícula; al cap i a la fi, va començar a beure amb quatre anys per culpa de la seva tieta, que l’emborratxava mentre li ensenyava l’Evangeli. Servint-se en bona mesura de recreacions, segments d’animació i imatges de velles pel·lícules, el director Julien Temple –en el seu moment també responsable de clàssics de la no-ficció musical com ‘La gran estafa del rock’n’roll’ o ‘Joe Strummer: The Future is Unwritten’– recorda la infància de MacGowan a Tipperary, Irlanda, on vivia envoltat de música i sentiment antibritànic; també dels seus anys de joventut a Londres, on va ser expulsat de l’escola, va ingressar durant un temps en un manicomi, es va introduir en la delinqüència, va practicar fel·lacions a prop de Piccadilly Circus i va descobrir els Sex Pistols.

A través d’imatges d’arxiu d’actuacions i aparicions televisives, ‘Crock of Gold’ repassa la seva trajectòria al capdavant de The Pogues i com la seva enorme frustració davant l’èxit monumental de temes com ‘Fairytale in New York’ primer i ‘Fiesta’ el van abocar a l’heroïna  i van provocar el seu acomiadament de la banda el 1991. «Si no hagués sigut per la música, jo hauria sigut membre de l’IRA; era la meva manera de contribuir a la revolució», explica ell mateix a la pel·lícula. «I quan vam començar a cantar cançons que no tenien res a veure amb les meves arrels irlandeses em vaig sentir com una merda».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A l’actualitat MacGowan té 62 anys, fa dues dècades que no publica música, i dir que no té bon aspecte és quedar-se curt malgrat que fa un temps va reparar el desastre dental que sempre havia format part de la seva imatge. ‘Crock of Gold’ el mostra en cadira de rodes, blanquinós, amb prou feines capaç de vocalitzar durant la successió de xerrades que manté amb la seva dona, Depp, l’exlíder del Sinn Fein, Gerry Addams, i el cantant de Primal Scream, Bobby Gillespie. Que continuï viu sembla un miracle i, tot i que la pel·lícula s’esforça per adoptar un to celebratori, contemplar-la provoca una enorme tristesa. D’una banda, és cert, és el merescut homenatge al grapat de cançons magnífiques que el repertori de MacGowan inclou, però també un lament per totes les cançons també magnífiques que no va arribar a crear.  

’Another round’, també a concurs

L’alcohol repeteix protagonisme a ‘Another round’, també presentada a concurs aquest diumenge. Centrada en quatre professors d’institut que decideixen posar a prova una teoria segons que planteja que mantenir certa quantitat d’aquesta substància a la sang els farà viure i treballar millor, la nova pel·lícula de Thomas Vinterberg dedica una petita part del metratge pretenent abordar aquesta premissa des d’un enfocament provocador abans d’abandonar-se sense objeccions al moralisme més melodramàtic. Al final tot el que sembla haver de dir sobre l’assumpte és que beure una mica pot ser bo, i que beure molt és molt dolent.