De la guerra civil a la Resistència contra Hitler

Mesquida (Alacant, 1945), periodista i investigadora establerta a París i «filla de vençuts», ja va explicar en ‘La Nueve’ (2008) el paper dels espanyols en l’alliberament de París el 1944, i va ser la frase que Charles de Gaulle va pronunciar llavors davant els republicans la que utilitza per titular el llibre: «¡Però si no tenien casa on tornar! Havien lluitat contra Franco. Els haurien matat», afirma en vista d’aquell disbarat. 

Calcula que hi havia uns 300.000 combatents entre els exiliats, però no hi ha xifres de quants es van enrolar en la Resistència. Ella n’ha seguit els passos parlant amb supervivents. «França va cridar els seus homes a files en la guerra contra Alemanya, i al quedar camps, mines i fàbriques buits va crear companyies de treballadors estrangers a què es van apuntar espanyols que eren als camps de concentració. Van ser enviats per tot el país. Amb el pacte germanosoviètic, molts van estripar el carnet del Partit Comunista. I alguns van veure en la Resistència contra els nazis l’oportunitat de continuar lluitant contra el feixisme. Pensaven que si guanyaven la guerra els aliats els ajudarien contra Franco i podrien tornar a Espanya. Van sentir com una gran traïció que no fos així».    

Experiència en combat 

La seva motivació i la seva experiència en combat en la guerra civil va ser essencial en les accions de la Resistència, on alguns van dirigir importants cèl·lules. Com el carismàtic Francisco Ponzán, que amb la seva «tribu» de militants llibertaris va crear una de les xarxes d’evasió de perseguits pels nazis més efectives i va mantenir estreta col·laboració amb els serveis secrets aliats. Va morir afusellat i cremat el 1944 amb 53 detinguts més de la presó de Saint-Michel en circumstàncies poc clares, tot i que l’execució s’atribuís oficialment als nazis.

O la quarantena d’espanyols que, liderats per Cristino García i Miguel Arcas, va vèncer una divisió de la Wehrmacht de més de mil alemanys que es dirigien a frenar el desembarcament de Normandia en la batalla de la Madeleine (1944). Mesquida apunta com els dos oficials alemanys al comandament es van suïcidar amb la seva pistola al veure que havien sigut vençuts «per un grapat d’espanyols esparracats». Entre ells, segons una foto i els testimonis, hi havia dues dones, els noms de les quals es desconeixen. A diferència dels seus companys, elles no van rebre cap condecoració de França. 

El flagrant oblit de les dones

L’oblit és més flagrant en el cas de les dones, la majoria joves, fins i tot adolescents, i algunes amb fills petits, que feien d’enllaços i correu entre els maquis portant material, armes o informació. «Eren dones a l’ombra» que s’arriscaven a l’arrest, la tortura i la mort. Entre elles, Carmen Bazán, Sara Berenguer, Herminia Muñoz, María Vázquez (que va participar en l’alliberament de Rouen), Carmen Martín ‘Pinocha’ (pel sobrenom al seu marit, Pinocho, un respectat cap del maquis), Valentina Serres (que, embarassada de set mesos, va gosar recollir amb un carretó el cadàver del seu marit, assassinat pels nazis) o Conchita Grange (casada amb un altre guerriller, amb 19 anys va ser detinguda per la Gestapo. «No vaig parlar», li va explicar a Mesquida, malgrat els cops. La van deportar a Ravensbrück). 

El llapis com a fusell

Notícies relacionades

Memòries d'un deportat basc a Mauthausen

El retorn digital de ‘Sálvame’

Tornant a Josep Bartoli, que va arribar a amagar el seu quadern de dibuix a la sorra del camp de Brams quan el van portar a l’hospital malalt de tifus, la seva obra era una forma de resistència. Una part es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. «El seu llapis era, en certa manera, el fusell que li havien confiscat. Si hagués estat postrat sense fer res o jugant a cartes, s’hauria tornat boig», opina el seu nebot, el fotoreporter Georges Bartoli, que inclou al llibre instantànies pròpies. La seva figura també la recupera la pel·lícula d’animació ‘Josep’, del dibuixant Aurel, amb les veus de Sergi López i Sílvia Pérez Cruz, l’estrena del qual ha ajornat la pandèmia.  

Bartoli va col·laborar en publicacions com ‘La Humanitat’ o L’Esquella de la Torratxa’ i va perdre la seva nòvia embarassada en un tren camí de la frontera que va ser bombardejat per l’aviació alemanya. Es va escapar dels camps francesos cap al París ocupat gràcies a una xarxa d’ajuda a jueus i, després d’escalar a Tunísia, va recalar a Mèxic per instal·lar-se a Nova York el 1946, on va treballar d’escenarista, va participar en la revista antifranquista ‘Ibérica’ i va exposar al costat d’artistes com Rothko, Pollock, De Kooning. No va tornar a trepitjar Barcelona fins a 1977, després de la mort de Franco.