21 d’oct 2020

Anar al contingut

Els oblidats de Mauthausen

A més de donar veu als supervivents, l'autor denuncia els culpables i el silenci del Govern espanyol

El periodista Carlos Hernández reuneix en un llibre els testimonis dels deportats espanyols en camps nazis

Anna Abella

Els supervivents José Alcubierre (esquerra) i Sigfried Meir i Carlos Hernández (dret), autor del llibre, ahir a Madrid.

Els supervivents José Alcubierre (esquerra) i Sigfried Meir i Carlos Hernández (dret), autor del llibre, ahir a Madrid. / DAVID CASTRO

«No s'ha d' oblidar. Qui ha passat per un camp no pot oblidar. Jo ho porto amb mi, aquí», diu assenyalant-se el pit, als seus 89 anys, José Alcubierre, barceloní de pare aragonès, a qui se li trenca la veu al recordar com amb 14 anys va arribar a Mauthausen el 1940 des de la francesa Angulema al trist comboi dels 927, el primer amb civils espanyols enviat a un camp nazi. Poc després van seleccionar el seu pare per enviar-lo a l'infern de Gusen, un subcamp pròxim. «Ens vam abraçar fort, vaig voler anar amb ell però m'ho van impedir. No el vaig veure més… Temps després un company em va dir que havia mort, vaig sentir una punyalada». I un altre li va explicar com: «Sempre anava amb dos més, els deien els tres mañicos. Eren a la pedrera i un, no sé si era el meu pare, va caure a terra. Un capo polonès li va començar a donar cops amb el mànec d'un pic i els dos amics van intentar protegir-lo. Però els capos els van donar cops i puntades de peu a tots tres. Així van morir tots tres». Quan avui es compleixen 70 anys de l'alliberament d'Auschwitz i a l'agost, 75 que els primers deportats espanyols van arribar a Mauthausen, Alcubierre (amb un pin amb la bandera republicana), al costat del també supervivent Sigfried Meir, un jueu romanès d'11 anys que va ser adoptat pel pres espanyol Saturnino Navazo, evoquen a Madrid, serens però sense poder contenir sovint l'emoció, la seva història als camps nazis. Juntament amb ells, el periodista Carlos Hernández, que recull el seu testimoni i el de 96 deportats més a l'esfereïdor i rigorós Los últimos españoles de Mauthausen (Ediciones B).

«Els protagonistes són els 9.328 espanyols que van passar pels camps [més de 5.000 hi van morir], homes dones i nens la història dels quals va ser enterrada per Franco i oblidada per la nostra democràcia, que els va qualificar de 'danys col·laterals' de la transició, que va mantenir la impunitat als culpables i va relegar a l'oblit els que a França són herois. Vaig voler ajudar a treure'ls de l'oblit, donar-los veu i assenyalar els culpables del seu patiment, perquè Franco no va ser un còmplice passiu», denuncia Hernández, que aporta proves i documents i clama perquè els deportats rebin almenys una reparació moral del Govern espanyol. «A diferència d'Espanya, França sí que ha reconegut la seva responsabilitat, els ha homenatjat i els ha donat una pensió. Unes indemnitzacions que a França són lliures d'impostos però que si viuen a Espanya, el Govern se'ls queda el 21%».

Hernández ha treballat un any i mig en aquest complet relat del que va ser l'Holocaust i la deportació espanyola, per al qual ha fet 18 entrevistes amb supervivents (cinc d'ells catalans, com Neus Català), a les quals suma material inèdit de familiars i memòries i testimonis aconseguits per altres autors com Montserrat Roig.

@DEPORTAT 4443 / L'autor només volia saber la història del seu desaparegut oncle, Antonio Hernández, que va sobreviure 52 mesos a Mauthausen. «Però amb el que vaig anar descobrint em vaig indignar. Em va cabrejar com els van tractar i vaig voler explicar-ho». Per fer-ho també ha obert el perfil de Twitter @deportado4443, que en quatre dies ja té 25.000 seguidors i que fins al maig explicarà, com si fos en temps real, l'experiència del seu oncle en primera persona, reflex de la de la resta d'espanyols. «Van viure una vida de traïcions. Exiliats republicans que França va ficar en camps, entregats als nazis, els aliats després de la guerra no els van ajudar a acabar amb Franco com esperaven, Stalin també els va trair i amb la democràcia segueix el silenci».

Meir era ros i d'ulls blaus i parlava perfecte alemany, elements que probablement el van ajudar a salvar la vida. Va arribar amb els seus pares a Auschwitz, on ells van morir, i va acabar a Mauthausen el gener del 1945 després d'una marxa de la mort per la imminent arribada aliada. «Vam pujar a vagons descoberts, tenia gana i fred. Em vaig sentir morir. Em devia desmaiar i algú em devia portar en braços. Mai vaig saber qui».

A Mauthausen va muntar un escàndol. «Li vaig cridar a qui anava a tallar-me els cabells, 'tu, imbècil, no em tallaràs els cabells'. I vaig cridar l'atenció del comandant Bachma-yer, que es va acostar i em va preguntar d'on venia. Crec que va sentir una mica de compassió. Em va dir que no me'ls tallarien i em va confiar als espanyols. Va cridar Saturnino Navazo i li va dir: 'Aquest noi està sota la teva responsabilitat'. Ell em va somriure i vaig confiar en ell. Va ser el meu verdader pare», s'emociona.

En Navazo va trobar la bondat que no va veure a Auschwitz. «El meu pare era molt religiós i quan li preguntava per què ens passava allò em deia: 'No et preocupis, Déu ens protegirà'. Però a Auschwitz em preguntava on era Déu i vaig odiar el meu pare per mentir-me», confessa Meir, que sent fòbia quan sent parlar alemany i mai tornarà a Auschwitz. «Allà només vaig aprendre que no es pot confiar en l'ésser humà, no puc entendre com un poble amb tanta cultura va fer això. Allà no hi havia gens de solidaritat, cadascú anava a la seva. Es tractava de viure un dia més, de robar una mica més de menjar, encara que això perjudiqués una altra persona. Aquella va ser la meva universitat».

MALSONS ATROÇOS / Tot i que Meir preferiria haver pogut oblidar, «la majoria de supervivents -explica Hernández-, com Alcubierre, senten l'obligació d'explicar què va passar. Molts van guardar silenci durant anys i no van parlar ni amb la família [Meir els deia a les seves filles que el número tatuat al braç era de la Seguretat Social]. Tots tenen seqüeles, la majoria encara té malsons atroços. Les viudes expliquen que els seus marits es quedaven en silenci mirant a l'horitzó durant hores. Molts es van suïcidar per no suportar el dolor ni el sentiment de culpa per sobreviure. I sorprèn en tots l'absència absoluta de rancor, perquè com diu Alcubierre, '¿quina culpa tenen les noves generacions?', tot i que afegeix que si es troba amb un alemany de la seva edat no se'n fia perquè no sap què va fer llavors».