David Ilundain posa sobre la taula l'assetjament escolar a 'Uno para todos'

Hi ha pel·lícules que, inevitablement, cobren un altre sentit en el moment de pandèmia global en el qual ens trobem, al tractar temes que es troben en l’eix de les nostres preocupacions diàries. És el cas d’‘Uno para todos’, de David Ilundain, en la qual s’aborda l’educació des del punt de vista d’un professor interí, interpretat pel sempre tot terreny David Verdaguer, que ha d’enfrontar-se a la seva aula a problemes que formen part de la nostra societat actual. 

«Crec que l’escola serveix per donar pistes sobre els conflictes incipients que podem tenir en el futur», explica el director a EL PERIÓDICO. «La convivència a una aula és fonamental per a l’aprenentatge dels ciutadans del futur, és un gran tema molt oblidat al nostre país». 

Potser, per això, ‘Uno para todos’ se centra en unes edats, dels 10 als 12, en els quals comença a perfilar-se la personalitat i els diferents rols socials que es poden adquirir i que ens porten de la marginació a l’assetjament, passant pel sentiment d’exclusió per pertànyer a una minoria o per la por de revelar la identitat sexual. «Es comencen a identificar una sèrie de dinàmiques tòxiques, comportaments que s’han d’erradicar tot d’una perquè no es repeteixin en l’edat adulta», continua Ilundain. 

Assetjament escolar

A ‘Uno para todos’ es tracta el tema de ‘bullying’, perquè després de moltes xerrades amb educadors, nens i orientadors, lamentablement continuava sent el més recurrent. Però hi ha moltes qüestions que s’aborden en aquesta classe en la qual els alumnes comencen a saber resoldre conflictes, comunicar les seves pors, expressar les seves contradiccions. A aixecar la mà, però també la veu. 

Notícies relacionades

Ser de dretes i que t’agradi Extremoduro

15 llibres de narrativa internacional per regalar aquest Nadal 2025

En un moment de la pel·lícula, el protagonista llança a l’aire una pregunta: ¿El futur existeix? «Jo crec que hem après una lliçó durant aquesta pandèmia. Els nens són més presentistes que nosaltres, van tirant amb el que tenen en aquell moment, no fan grans plans i nosaltres hem hagut de reprogramar-nos i posar-nos en aquest mateix nivell perquè no sabem què passarà demà. Estem aprenent, com ells, a trobar el nostre lloc». 

En aquest sentit, ¿és possible aquest ‘Un per a tots i tots per a un’ al qual fa al·lusió el títol? «Hem oscil·lat entre dues parts de la corda. En un primer moment, la por ens va posar en la necessitat de col·laborar, però ara tothom torna a anar a la seva. D’aquesta pel·lícula he après que la col·lectivitat millora la individualitat. Les solucions es troben en societat, no en solitud».