'Teddy' Bautista dilueix la seva responsabilitat en el saqueig de la SGAE amb els òrgans col·legiats

E lprincipal acusat en el judici de la SGAE que se celebra a l’Audiència Nacional, el seu president entre 1998 i 2011, Eduardo Bautista, conegut com a ‘Teddy’ Bautista, va buscar l’empara dels òrgans col·legiats de l’entitat per negar la seva responsabilitat en la contractació de Microgénesis, amb la qual segons la Fiscalia Anticorrupció tant ell com el seu propietari, José Luis Rodríguez Neri, van saquejar l’entitat que vetlla pels drets d’autor dels artistes, la qual demana que rescabalin amb 47,6 milions d’euros. Va traçar la seva línia de defensa a sostenir que el va proposar, però el nomenament va correspondre a l’òrgan directiu de la SGAE que corresponia.   

Sense treure’s la mascareta en cap moment, quan va començar a contestar al fiscal Anticorrupció José Miguel Alonso, Bautista feia l’efecte de ser un avi de 77 anys perdut entre les seves notes en paper i en una tauleta amb què mirava d’ajudar-se. La imatge no va durar gaire. La va abandonar, a l’emmarcar la contractació de l’empresa de Rodríguez Neri, per a qui el fiscal demana la pena més elevada (12 anys i mig de presó), en la necessitat de modernitzar tecnològicament l’entitat per adaptar-la als cànons europeus.

Segons ‘Teddy’ Bautista, per al qual el fiscal demana set anys de presó, ell consultava «les escoles» de la SGAE i proposava, però la decisió era dels òrgans de govern de l’entitat. Fins i tot es va permetre recriminar al fiscal que no hagués cridat al judici a tots els que apareixien als contractes firmats des del 98 amb l’empresa de Rodríguez Neri, que a partir de 2000 es va situar al capdavant de la Societat Digital d’Autors i Editors (SDAE).

Una vegada i una altra de diferents maneres va repetir: «Que el coordinador sigui Neri jo no ho decideixo, jo ho proposo». Només al ser preguntat pel nomenament el 2005 com a director de sistemes de la SGAE es va permetre un «crec francament que no em vaig equivocar al proposar-lo», però ho va modular al repetir que ell es va limitar a proposar-lo després de la mort del seu antecessor en el càrrec.

Digitalitzar sarsueles    

El seu interrogatori va ser tan travat que el president del tribunal, el magistrat José Antonio Mora, va haver d’intervenir diverses vegades per acabar amb el bucle en el qual se sumien amb freqüència el fiscal i l’acusat. Bautista va afirmar que «la SGAE és una empresa privada, no subjecta al règim de les entitats de dret públic», que contracta qui creu que farà bé la feina, que en aquest cas passava per digitalitzar les 10.000 sarsueles llegades pels fundadors de l’entitat, una cosa per la qual Microgénesis, va dir, va ser felicitada en els primers anys.

En el judici es pretén dilucidar si, com sosté l’acusació, la SDAE, «des del començament, va ser concebuda com un mer artifici, sense existència real, sense activitat pròpia i sense empleats», l’única finalitat del qual era firmar contractes amb la SGAE per a, aquell mateix dia, firmar-ne un altre d’idèntic amb Microgénesis, «esquivant el marc estatutari i els mecanismes de control» de l’entitat, de manera «gairebé monopolística». Al voltant es va construir un entramat societari per canalitzar subcontractacions i canalitzar els pagaments realitzats per la societat d’autors.